És el que té no estar al dia en el xafardeig. Ahir anàrem al cinema a veure La proposició. Una comedieta graciosa, sense pretensions, que té els moments més aconseguits en el retrat de la cap d’una oficina, desagradable i odiosa, i en la submissió dels seus subordinats. No és gens original, ja ho hem vist a altres pel·lícules, però Sandra Bullock –qui també exerceix com a productora executiva del film– està especialment convincent. “–Qui és aquest jove?” No ho sé, em sona molt, però no sé. No ho fa malament, però hi ha qualque cosa en ell que no m’acaba d’agradar. Que per què em cau tort? Es el que té no estar al dia. Avui llegesc que aquest és l’any del seu “boom”. Ja sé per què em cau tan malament: 
casat amb Scarlett Johansson, diu que està desitjant ser pare però que no troba el moment adequat. Deu ser un d’aquests moments… vertaderament momentanis, com deia en Cantinflas; però… no és aqueix el fulano que li demanà matrimoni amb l’ajuda d’un sms? Digues que sí, que no està feta la mel per a la boca de… Ryan Reynolds. Segons el Magazine de La Vanguardia (i DM), alguns el comparen amb Cary Grant. Per mi que és molt comparar, perquè no m’imagín al protagonista de Quina fera de nina! (Bringing up baby) declarant-se o deixant l’al·lota amb un missatget de mòbil. Scarlett, reina, deixa ja aqueix betzol: TLFONM I KEDM.
Arxius mensuals: juliol 2009
DICCIONARI D’ESTIU • 3. Anam a la platja?
Voltros què feis servir, banyador o banyadors? En singular sembla ser el de les senyores i en plural els dels senyors: deuen venir dels “(calçons) banyadors”? Segons els diccionaris, BANYADOR és “una persona que presta servei en un establiment de banys” i, en segon lloc, un “vestit de bany”
Elke Sommer a "Bahía de Palma"
BIQUINI (en català amb –qu–) prové d’una marca registrada a França per Louis Réard (1946) amb el nom d’un atol del Pacífic (una illa amb forma de donut, per cert, del malai ‘atolu’) on s’experimentava amb la bomba atòmica; el nom va tenir èxit, segons la premsa de l’època, per l’efecte explosiu provocat per l’ús d’aquest dues-peces. De fet, hi ha una etimologia popular que, en comptes de l’atol, fa referència a un suposat prefix bi–: si biquini són dues peces, monoquini és una sola peça (el TOPLESS, és a dir, en anglès: “sense la part superior”), triquini seria la unió de les peces del biquini mitjançant una peça de tela, estreta i a la part frontal, i el burquini (acrònim de burka i biquini) només deixa al descobert part de la cara, les mans i els peus (creat a Austràlia per una dissenyadora libanesa per afavorir, diuen la participació de les dones en l’esport). Recordem que tot això ve del biquini, que no s’ha de confondre amb el sandvitx calent de formatge i cuixot dolç que popularitzà la Sala Bikini de Barcelona fa uns 40 anys. 
El primer biquini al cinema espanyol va ser aquí: a Bahía de Palma (un film amb Arturo Fernàndez) el lluïa Elke Sommer (1962, just abans de guanyar un Globus d’Or per El premi, amb Paul Newman). Elke Sommer, una guiri, nascuda a Berlín.
GUIRI no surt a cap diccionari català. Al de la RAE és un turista estranger. D’on ve? Durant les guerres carlistes del s.XIX era la manera amb què els carlins bascos denominaven els forasters, els lliberals partidaris d’Isabel II i de sa mare, la regent Mª Cristina à de l’euskera “guiristino” (cristino) à guiri.
Però tornem al biquini: últimament la peça inferior pot utilitzar el TANGA (en alguns països americans: la tanga). Te dos possibles orígens: l’etimologia popular el relaciona amb Tanganica (a Tanzània); però els diccionaris diuen que prové d’un mot de la llengua tupí-guaraní de l’Amazones, perquè les seves indígenes li deien així a una peça triangular feta de fibres vegetals que no cobria les natges o, com deien les padrines, “les galtes d’avall”; i d’allà un dissenyador brasiler, Carlos Ficardi, el reinventà el 1974. Tot un escàndol.
El PARA-SOL (així, amb guionet, no com el paraigua) para el sol, i no pot esser *sombrilla, perquè, entre d’altres coses, no tenim *sombra sinó ombra; si el para-sol és petit també li diuen OMBREL·LA.
Ben devora tenim l’HAMACA que, a través del castellà, ve del taïno de Santo Domingo: “xarxa que, suspesa horitzontalment entre dos pals, serveix per a dormir o engronsar-se”. No surt als diccionaris, però un personatge entranyable de les nostres platges és l’*HAMAQUERO, del qual hi hauria bàsicament dues tipologies: l’illenc tradicional –de mitjana edat i talla gruixada, amb gorra i un cigar pur a la boca– i el jovenel·lo bronzejat que, a mig camí amb el vigilant de la platja, ha passat molt pel gimnàs i que a Mallorca té altes probabilitats de ser argentí –ja que n’hi ha una àmplia colònia que s’hi dedica–.
La GANDULA és –o era tradicionalment– una cadira plegadissa amb el seient de roba i les potes de fusta amb forma d’aspa, on podem fer el gandul. GANDUL ve, a través del castellà, de l’àrab ‘gandhur’: xitxarel·lo de classe modesta, un poc trel·lerele que cerca agradar a les dones i viu sense fer-ne ni brot (i això que a Al-Àndalus no coneixien en Dinio !!).
uns velomars ben moderns
El VELOMAR no figura als diccionaris com a tal; probablement començà com un nom comercial. El 1956 un belga dugué a Mallorca 20 embarcacions de passeig amb una roda de pales; un illenc, en Jaume Pons Vidal, li comprà la patent i, des dels seus tallers de Palma, arribà a fabricar-ne 400 a l’any per tal d’exportar-ne a la costa mediterrània i a mig món, passant del ferro i la fusta al polièster i l’acer inoxidable. En castellà no li diuen velomar sinó ‘patín’ o ‘patinete’, i als diccionaris catalans figura com “patí de pedals”.
En castellà ‘CHIRINGUITO’ ve de l’amerindi ‘chiringo’, una cosa petita, ja que es tracta d’un petit establiment on se serveixen begudes i menjars. I en català? El Termcat proposa “bar”, “quiosquet”, o “xiringuito”, i a Mallorca alguns mitjans han adoptat el pejoratiu XIBIU, però alerta: si ho podeu evitar no vos hi fiqueu. És l’onomatopeia del reclam amb què el caçador atreu els tords per a enganyar-los, des d’un enginy format per un conjunt de branques; per extensió, és un cau, un antre, on vos poden donar “gat per llebre” o un cubata amb rom de garrafó i ‘refrescola’ de marca blanca. Per això, si jo en tengués un, m’agradaria més que li diguéssiu “bar de platja” o “xiringuito” més que xibiu. No cal ser tan ofensiu.
“Diccionari de l’estiu” és una secció de Tassa i Mitja, dimarts entre les 5 i les 6
· IB3 ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3
QUIN FRACÀS ?
Quedar segon a la lliga és un fracàs? Si ets el Barça, sí; si ets el Vila-real, no. I treure un 44 % de vots? Si ets ZP a les generals, no; si ets Rosa Estaràs a les autonòmiques, sí (46 %). Aprovar tot per Juny és un fracàs? No; a no ser que siguis de 2n Batxiller i aprovis Selectivitat amb un cinquet que no et basta per fer l’Enginyeria que tu vols. Així donam per fet que el fracàs escolar no es mesura de cap altra manera que numèricament. L’altre fracàs, el de la vida, arribarà –o no– més tard.
“Comptam amb tu: El fracàs escolar”, Diari de Balears, 16/juliol/2008
DICCIONARI D’ESTIU • 2. La roba estiuenca
Què caracteritza la roba d’estiu? Segurament no només allò que duim sinó, sobretot, i molt important, allò que no solem dur en l’estiu. La calor modifica els hàbits, i no sols els hàbits de monges i capellans (els religiosos tenen uniforme d’estiu? Les monges canvien de color l’hàbit per a fer-lo més fresquet?), sinó també els altres hàbits: els de la nostra indumentària. Aquests canvis arriben a tot arreu: a ca nostra, als llocs de feina (hauríem de fer un estudi sobre formes de vestir canviants entre… els col·laboradors dels programes de ràdio).
Fa uns anys que es parla molt de la influència de la CORBATA en el canvi climàtic: en el Japó, el primer ministre animà els ciutadans a llevar-se-la per a poder pujar un grau o dos la temperatura de l’aire condicionat. A Espanya, el ministre d’Indústria promogué que se la llevassin els diputats per a donar exemple, però el president Bono es negà, sortint en defensa de la sacrosanta etiqueta que s’ha de respectar a les Corts. Però d’on ve el mot CORBATA?: del serbocroat ‘hrvat’ –a través de l’italià ‘crovata’– denominació que es donen a ells mateixos els habitants de Croàcia, i les corbates es diuen així perquè les varen començar a emprar els genets croats del segle XVII.
Companya de la corbata és l’AMERICANA (= un jac modern, documentat el 1882, segons el DCVB), que rep aquest nom per haver-se començat a utilitzar a les colònies espanyoles d’aquell continent. La setmana passada explicàrem que el TERN acompanya l’americana… amb uns calçons o uns pantalons? Els CALÇONS són una casta de pantalons. Els “calçons amb bufes” eren uns pantalons amples que duien habitualment els pagesos illencs fins a mitjan s. XIX, i que arribaven fins més avall del genoll. Els “calçons blancs” a Mallorca i “calçons de davall” a Menorca són els calçotets. Els PANTALONS vénen del francès ‘pantalon’, inspirat en el nom de Pantalone –personatge de la Commedia dell’Arte italiana que vestia uns pantalons llargs venecians–. En canvi, els curts reben distints noms, de curt a llarg:
- els SHORTS, tan curts, tan curts, com els que duia, diuen, l’emperador romà Octavi August.
- els BERMUDES són uns pantalons curts que arriben fins al genoll, creats, diuen, a l’arxipèlag atlàntic de les illes Bermudes (pel descobridor de Palos, Juan Bermúdez).
- els pantalons que acaben a mitjan panxell o al final del ventre de la cama (la ‘pantorrilla’ dels castellans) reben noms diversos, atenent al major o menor respecte cap a la llei que tenien els seus portadors: PESCADORS, CORSARIS o PIRATES. En el món de la moda, es començaren a conèixer com PANTALONS CAPRIS, creats per la dissenyadora alemanya Sonja de Lennart (1948); la seva col·lecció Capri va ser coneguda per tot el món i els capris triomfaren en les cames d’Audrey Hepburn, Marilyn Monroe, Kim Novak, o Uma Thurman (a Pulp Fiction).
La CAMISA (que aquí pronunciam *camia) prové segurament del llatí tardà ‘camisia’ –una túnica utilitzada a les Gàl·lies–. La CAMISETA té un sinònim SAMARRETA, sobretot si té una funció esportiva: “samarra” ve del basc ‘zamar’ (amb l’article: ‘zamarra’, la massa de llana de les ovelles amb la que es feia un gec usat pels pastors). Hi ha CAMISES DE DORMIR (‘camisón’) i hi ha SAMARRETES IMPERI, amb tiranys, com les que canten Gertrudis i els Aiaiai
Hi ha també MARIOL·LOS, un mot plenament acceptat a tots els diccionaris (DCVB, IEC, GEC) com sinònim de camiseta. Segons l’Alcover-Moll, el mariol·lo era antigament una peça feta de llana fosca que es duia damunt la camisa en lloc del gec. El prof. Joan Coromines aventura un origen ben curiós, mossàrab, a partir de la parella de sinònims ‘samariolo’ + ‘camesiolo’ i, que donaren “mariol·lo” i “camiol·lo” (Manacor).
Però hi ha gent que en l’estiu no li agrada dur CAMISA. S’estima més el NIQUI (de l’alemany “Nicki”): “Peça de vestir de punt fi, semblant a una camiseta però amb coll i embotonada per davant a la part superior”. És més de vestir que una samarreta però més casual que una camisa. Una definició semblant la dóna la Real Academia per al terme castellà POLO, “un joc a cavall”, que ve de l’anglès, com a manlleu del balti (llengua índia del Caixmir) en el qual significa “bolla”.
El polo o niqui modern va ser una creació del campió francès René Lacoste, el del cocodril, per jugar… a tennis (1929), semblant al que usaven els jugadors de polo. Va ser un terme que més endavant (1967) popularitzà Ralph Lauren en una línea inicialment esportiva. Polos i niquis quedaren lligats a una estètica pija o bufa, com la d’una banda de la movida dels anys ’80, Los Nikis, que cantaven allò d’El imperio contraataca en aquest vídeo de La bola de cristal; en Toni Alcalà ens recordà al programa que és una cançó que agrada molt als fatxes. Los Nikis es defensaven dient que la seva exaltació del Imperio-donde-nunca-se-ponía-el-sol era una gran broma que ningú no havia entès. Coses de pijos.
“Diccionari de l’estiu” és una secció de Tassa i Mitja, dimarts entre les 5 i les 6
· IB3 ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3
Avui s’estrena el nou Harry Potter
Avui s’estrena Harry Potter i el misteri del príncep, la sisena pel·lícula de les aventures de Harry Potter, basada en la novel·la Harry Potter and the half-blood Prince, escrita per J.K. Rowling (el terme ‘mestís’, half-blood, es caigué del títol per mor de la correcció política, diuen). La seva estrena estava programada pel 21 de novembre del 2008 al Regne Unit i als EUA, però va ser canviada finalment per avui, 15 de juliol del 2009. Està dirigida per David Yates, i Steve Kloves va tornar a ocupar-se del guió. El rodatge començà el 17 de setembre del 2007 i acabà el 17 de maig del 2008. 
Voldemort ha reforçat la seva presència tant en el món muggle com en el màgic i Hogwarts ja no és el refugi segur que algun cop va ser. En Harry sospita que els perills podrien estar fins i tot dins del castell, però en Dumbledore està més preocupat en preparar-lo per a la batalla final que sap està prop. Junts treballen per a trobar la forma de derrotar les defenses de Voldemort, i, per això, Dumbledore recluta el seu vell amic i col·lega, el professor Horaci Llagot, qui creu que té informació crucial. Mentrestant, els estudiants estan sota l’atac d’un adversari molt diferent, quan les hormones adolescents corren a través de les murades. En Harry se sent cada vegada més atret per na Ginny, però també s’hi sent en Dean Thomas. N’Hermione, ben gelosa, està decidida a no mostrar els seus sentiments. L’amor està en l’aire, però la tragèdia està prop i Hogwarts no serà mai el mateix una altra vegada. 
És del tot recomanable tenir a mà aquesta plana web de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, que dóna detalls de les projeccions a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Ara és una bona època perquè la campanya de Cinema a la Fresca, promoguda per Sa Nostra i per la Conselleria, permet que durant l’estiu es projectin a molts d’indrets de les illes pel·lícules com Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall, Vicky Cristina Barcelona, Austràlia, Madagascar 2,… Aquí hi trobareu la cartellera, i les novetats que s’esperen. En canvi, a les sales de Palma (i de la resta de les Balears) el cinema en català és, encara, una rara avis. L’estrena de Harry Potter i el misteri del Príncep està prevista a Palma, en català, només a les Terrasses de Portopi, avui a les 16:00, a les 19:00 i a les 22:00
DICCIONARI DE L’ESTIU • 1. Les rebaixes
Ha arribat l’estiu i la directora d’aquesta orquestra que s’ha muntat en torn a l’ORQUES… TASSA I MITJA · IB3 Ràdio, (de 4 a 7 del capvespre) na NOEMÍ GARCIES, m’ha convidat a col·laborar en aquesta meravellosa ”gàbia de bojos“, on na Margalida Mateu i en Carles Sànchez comparteixen micro amb la majoria dels col·laboradors que el programa ha tengut durant tota la temporada: Tomeu Quetgles, Toni Alcalà, Benjamí Villoslada, Àngel Aguiló, Francesc Vallcaneres, Marcos Jàvega, Rafel Puigserver,… i un llarg etcètera. El meu granet d’arena, cada dimarts devers les 5:10, és respondre al repte que ens hem marcat: elaborar un autèntic DICCIONARI DE L’ESTIU
Principis de juliol és temps de rebaixes. La REBAIXA és l’acció i efecte de disminuir el preu d’una cosa. Més específic és el SALDO (documentat ja el 1803), que vé de l’italià ‘saldo’, terme comercial derivat de ‘saldare’, és a dir, liquidar. Per ço el saldo és “allò que resta d’una mercaderia i es ven amb rebaixa per exhaurir-la”.
En temps de rebaixes, per ventura trobareu una GANGA, “cosa que s’aconsegueix a un preu molt inferior al normal”. El seu origen és confús. Per una banda, la GANGA també és un “conjunt de minerals o pedra sense interès pràctic que acompanya un mineral metal·lífer” (del fr. ‘gangue’). Però podria tenir, diuen, un origen onomatopeic, imitatiu del crit de l’ocell GANGA, de l’ordre dels columbiformes; per ser un ocell de mal plomar, el mot pren el sentit de “cosa sense profit” i després, irònicament, “cosa adquirida a bon preu”.
Sens dubte, l’etimologia més difícil d’esbrinar ha estat la del ‘CHOLLO’ (en català: ‘una ganga’, ‘una mina’). Conten que a la cort de Carles III hi arribà un napolità que nomia Cioglio; aquest Cioglio (que sonaria com txollo) va tenir l’ocurrença de posar cadires en el recorregut de les processons i desfilades, que començaven a ser freqüents a Madrid, llogant-les per un bon preu, i es convertí en l’home més ric de la ciutat. I si non é vero… No sé com li diríem ara a tenir un chollo d’aquests (“un billgates”, “un sgae” ?), però hi ha algunes prebendes que semblen “per llogar-hi cadiretes”, com les d’en Cioglio aquell.
I on compram? La TENDA (del llatí ‘tendita’, que vé de ‘tendere’, d’estendre la tenda, com és ara la tenda de campanya) és un establiment on es ven a la menuda. És a dir una BOTIGA, que vé del grec ‘apotheka’, i significava antigament “apotecaria” (com la ‘botica’ castellana). Després passà a ser sinònim de magatzem i, segurament per això, a Ciutat jo he sentit especificar allò d’”una botiga de vendre” (senyal que n’hi havia d’altres que no ho eren, de vendre). Paraules majors són per a una BOUTIQUE (del mateix origen, passat pel francès): “Botiga especialitzada en la venda d’articles de moda, especialment de roba exclusiva” i també per a un OUTLET: en anglès, és un mercat, un punt de venda, i “RETAIL OUTLET” vol dir que és un magatzem que ven al detall, una expressió que vé del francès (amb el sentit de vendre en petites quantitats, a la menuda).
Si anau de rebaixes aquests dies supòs que hi trobareu poca cosa d’abric. La JAQUETA, el JAC i el GEC vénen del francès “Jacques” (= Jaume) nom amplicat genèricament als pagesos d’aquell país i a la seva vestimenta; aquí com s’hauria de dir aquest pagès-tipus? Un tomeu, un miquel? El *traje és, en realitat, un TERN, un conjunt de tres peces: americana, pantalons i guardapits. El GUARDAPITS us serà útil si voleu anar mudats, ja que és una “peça de vestir, sense mànigues, que tapa pit i esquena davall la jaqueta”; no, no és allò que pensava una amiga meva, castellana, que creia que era com un ‘guardapitos’, una espècie de calçons blancs. A altres indrets de parla catalana el denominen ARMILLA, que vé del castellà “armilla”. Una jaqueteta especial és la REBECA, que pren el nom d’un film de Hitchcock (1940), on la protagonista duia aquesta peça de punt fins a la cintura, sense coll, i cordada per davant de dalt a baix.
A les rebaixes encara no hi trobareu cap JERSEI (el nom vé de l’illa britànica de Jersei, gran productora de llana i, crec, molt estimada per alguns financers i homes de negocis de les nostres illes); és “una peça exterior curta fins a la cintura, de gènere de punt i més lleugera que el suèter”. El SUÈTER és un jersei gruixat de llana, i vé de l’anglès ‘sweater’, de ‘to sweat’ que vol dir literalment “que sua”; per tant, el suèter seria un antecedent de la “suadora” (una ‘sudadera’). Hi ha gent que, més que de suadora, és de XANDALL, un conjunt esportiu de jersei i pantalons llargs, amples i còmodes, ajustats de punys i turmells; vé del francès ‘chandail’, una reducció de ‘marchandail’, literalment un “marxando d’all i llegums”, perquè els traginers duien sovint aquesta peça, i no per a fer esport, sinó per còmoda, per a anar a plaça, com els qui van a l’hipermercat els dissabtes, d’aquella manera ‘arreglà pero informal’.
En qualsevol cas, si anau de rebaixes, no us descuideu el TIQUET (paraula aguda, de l’anglès ‘ticket’, i aquest del francès ‘etiquette’), un resguard amb el preu que heu pagat. El tiquet deu estar relacionat amb un verb que no figura als diccionaris, però que és molt expressiu: TICAR.
· IB3 Ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3
Sans i sons de la temporada (i II)
Continuam coneixent les recomanacions dels nostres selenites dins la secció “SANS I SONS”: ja ho sabeu, a tots els visitants d’El Crepuscle Encén Estels els demanam el seu secret per a viure millor, més sans materialment i espiritual, a més d’una cançó, una sintonia, que ens acompanyi en aquesta aventura. Avui toca parlar del segon …quadrimestre? No, …que de febrer a juny són cinc mesos! …serà el segon quinquemestre? Escoltam, per començar, “HAY QUE VIVIR”, un tema de Joan Baptista Humet que va triar l’historiador i economista, el conseller Carles Manera. Humet ens va deixar el passat mes de desembre, als 58 anys, i va aquí el nostre homenatge.
Alguns convidats han poposat una via tranquil·la, espiritual, pensant en ells mateixos:- Joan Francesc March, pare de La Real: “dur una vida autèntica, i creure en Déu. Com deia en Joan Mascaró, de Cambridge: ‘venim de Déu, anam cap a Déu’”. - L’escriptor i músic Tomeu Matamalas, i l’escenògraf Rafel Lladó: “viure en la tranquil·litat més absoluta”. - Jesús Palazón, intèrpret d’ocarina: “viure lliure de pressions: voltatge 0” . - El periodista Eloi Vila: “tenir paciència i gestionar la immediatesa” per a, com diu l’escenògraf Dino Ibàñez: “analitzar què és el que passa”. - El músic Toni Miranda: “gaudir de temps lliure per a tu mateix”. - L’historiador Arnau Company: “fer el que t’agrada… i no enganyar-te a tu mateix”. - Mossèn Tomeu Suau: “ser conseqüent amb el que penses”. - El músic Jaume Sureda: “ser tu mateix, costi el que costi: no per viure demà has de morir avui”. – Gabriel Mercè (de Premsa Forana): “cal tenir il·lusió”. - El periodista Pep Verger: “mantenir el bon humor i ser optimista”. - Jordi Royo, psicòleg clínic: “creure en la feina que fas”. - El jove violinista Paco Garcia Fullana: “tenir un equilibri entre feina i plaer”.
L’elecció de l’historiador Arnau Company “BOIG PER TU”, un tema de Pep Sala i Carles Sabater (“Sau” fins a la desaparició de Sabater el 1999), que esdevingué un autèntic himne per a tota una generació, ha tengut nombroses i variades versions, com aquella en que intervé Luz Casal.
Hi ha selenites que vinculen la seva recerca d’una vida més rica espiritualment i materialment amb una recerca conjunta de la felicitat, prop dels que l’envolten: - El traumatòleg Jaume Canet: “estar satisfet amb tu mateix, amb la feina i la família, amb els amics…”. - La traductora d’hebreu Roser Lluch: “intentar ser feliç, sense trepitjar ningú”. - La periodista Lourdes Duran: “respirar bé, somriure, i conservar bons amics”. - La filòloga Marta Fernàndez i l’escriptora Isabel Olid coincideixen: “tenir amigues i amics, …i riure molt”. - Llorenç Julià, directiu de Sa Nostra: “gaudir del moment… de la família, dels amics…”. - El geògraf Macià Blàzquez (president del GOB): “estimar molt la gent que ens envolta… i dedicar-li temps”. - Raphel Pherrer, periodista i músic: “així com va el món, acostumar-nos a viure amb menys”. - El Duo Cassadó: “ser més responsables amb el món que tenim”. - L’economista Lluís Moyà: “adaptar els gustos a les nostres possibilitats”.
És clar que en aquesta recerca tenir un amic ajuda molt. El biòleg Javier Gulías escollí tot un estàndar dels anys ’70: “YOU’VE GOT A FRIEND” del cantautor nordamericà James Taylor
També ha estat freqüent allò que alguns selenites han descrit com “dur una vida sana”: – L’escriptor Miquel Àngel Vidal segueix els clàssics: “mens sana in corpore sano”. - Oliver Torrens, productor audiovisual: “ser bona persona… i menjar bé”. - Tomeu Calafell, Director General de la Mar: “deixar de fumar …i esser un mateix”. - Carles Manera, conseller d’Economia: “dormir bé”. - L’escriptor Pau Faner: “prendre un te tranquil·litzant abans d’anar a dormir”. - La fotògrafa Lisette Pons: “la Natura en el seu estat més pur”. - Mossèn Pere Orpí: “anar d’excursió per a la muntanya”. - Mossèn Joan Bestard: “fer feina al camp algunes hores per setmana, fent paret seca o plantant tomatigueres”.
Alguns selenites, a més de l’alimentació i de la vida sana, s’han banyat més a l’hora de donar bons consells:
- Biel Barceló, líder del Bloc, també coneix els clàssics: “Carpe Diem: gaudir el dia a dia”
- L’escriptor cubà Abilio Estévez i la metgessa Francisca Vich coincideixen: “llegir, i gaudir de les petites coses de la vida”
- el periodista Rafa Gallego: “llegir més: com diu aquell, fa tornar guapos”
- Maribel i Alejandra Bordoy, galeristes: “rodejar-se de bellesa, d’art, i ser molt agraïts a la vida”.
- Alfred Fernàndez, intèrpret de vihuela: “escoltar música” (no diu quina)
- El biòleg Javier Gulías: “ser curiosos: sempre conservar curolles”
- El misser Miquel Massot: “tenir una actitud positiva davant la vida”
- Tito Fuster, comentarista musical d’IB3: “veure una posta de sol, pensant en el proper viatge”
- El trompetista Andrea Pandolfo: “veure la mar, com a qualsevol de les illes Balears”
- L’editor Sebastià Roig: “estar satisfet amb tu mateix, damunt les roques, i mirant la mar”
- El guitarrista Toti Soler: “viure a un lloc tranquil de Mallorca, o de l’Empordà”
- El cinèfil Toni Figuera: “a partir dels 40 anys, has de mirar el mirall i acceptar la cara que te torna”
- El matemàtic Llorenç Valverde: “la clau és no tant fer el que t’agradi sinó agradar-te el que facis”
I així arribam al final de la temporada, amb “IMAGINE”, de John Lennon (i Yoko Ono), una de les que cançons que més ha sonat, en els darrers anys, en els nostres programes, per voluntat dels qui ens visiten: ha estat definida sovint com antireligiosa, anticapitalista, antinacionalista, anticonvencional… però sobretot els nostres selenites han subratllat amb ella un desig irrenunciable de pau i no violència
