Benvolguts oients (i internautes): no sé si vos n’heu entemut… però els qui encara gaudiu de vacances teniu els dies comptats (d’aquí a una setmaneta acaba l’agost) i tornareu a fer feina en un no res, després d’unes “merescudes vacacions” (o n’hi ha que no ho són, de merescudes?; això em recorda aquelles notícies que titulen: “detinguda una falsa vident” …com si n’hi hagués d’autèntiques !!). VACACIÓ i VACANÇA, aquestes beneïdes paraules, són sinònims, i en català totes dues són ben correctes i admeses als diccionaris: vénen del llatí ‘vacatio’; vacació està documentada ja el 1507, molt abans que vacança. Com ja apuntà el prof. Jaume Corbera, per un excés de descastellanització s’ha estès darrerament “vacances” però és igual de lícit i genuí parlar de “vacacions”.
FER FEINA. Quina expressió més guapa! “Qui no fa feina no menja”, “Sa feina és salut, però a mi em put”, “De sa feina surt es profit”, “Feina feta en diumenge, el dimoni se la menja”, “Feina fuig, i pa vine” (a Mallorca) “…i ranxo vine” (a Menorca). És tracta d’una reiteració: FER FEINA. FEINA del llatí ‘facienda’ (‘coses que s’han de fer’). És ver que s’està perdent “fer feina” (no l’acció –que també és ver que de cada vegada més hi ha menys feineria– sinó l’expressió). Recorden alguns filòlegs, com el professor Bibiloni, que feina/treball no tenen exactament el mateix significat. Sembla que ‘un lloc de feina’ és l’emplaçament físic on ens guanyam les garroves, mentre que ‘un lloc de treball’ és l’ocupació laboral que tenim.
De fet, TREBALLAR té més mala fama. Si sou un dels mortals que consideren el TREBALL una veritable tortura, l’heu encertada: el verb ve del llatí vulgar ‘tripaliare’, torturar, derivat de ‘tripalium’, una casta de cep o instrument de tortura, compost de ‘tres’ i ‘palus’, pels tres pals que integraven aquest instrument. La idea de patir tortura contaminà la de laborar o obrar, i plasmà pejorativament l’esforç que implica. Emperò avui en dia això ja pareix inevitable: “Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla”, diuen a Catalunya.
Vos ne recordau quan antigament a les oficines, als despatxos, hi havia MÀQUINES? Em referesc no a les de cafè o a les d’aigua, sinó a les màquines-d’escriure (quina forma més curiosa de parlar! …sembla una cosa màgica, com la màquina-de-retratar o la màquina-de-fer-fotos); avui a la redacció d’IB3 Ràdio no n’hem trobat cap, de màquina d’escriure. Tot són COMPUTADORES (anglicisme per ‘computer’ que ve del llatí ‘computatore’: “que recompta”), tot i que ja fa temps que ha triomfat la forma ORDINADOR –també del llatí ‘ordinàtor’– seguint el model del francès ‘ordinateur’ que, per ventura, sona millor.
Avui en dia això dels ordinadors no serveix per molt sinó tens una bona connexió a INTERNET, tot i que, tenint en compte els contiguts que circulen per la xarxa, qualque vegada sembla que s’hauria de dir –perdonau-me l’acudit fàcil– “interbrut”; ‘net’ en anglès vol dir “xarxa”. No figura a l’Alcover-Moll, ni al Diccionari de l’IEC però sí al GDLC d’Enciclopèdia Catalana. I és que hi ha gent que encara viu al segle XX com els qui, enlloc de correu electrònic (‘e-mail’, o com deien alguns ‘emilio’), envien un FAX (abreviació de TELEFAX), un terme que ve …de l’anglès? No! Del llatí ‘fac símile’, literalment: “fes-ho de manera semblant”. Diuen que n’hi ha que també fan servir paper i LLAPIS (de l’italià ‘lapis’, una barra de grafit d’ús pictòric, i del llatí ‘lapis’, “pedra”, d’on vendria també la làpida); els més moderns ja s’han passat al BOLI: BOLÍGRAF ve de “bol” i “graf”, perquè inicialment tenien una bolla d’acer que deixava córrer la tinta, però …tot ha canviat.
I a on escriviu? A un FULL o a una FULLA de paper? Tot i que el mot normatiu sigui full, el professor Gabriel Ensenyat ha documentat fulla ja al s.XIV. I què emprau? DIN A4 (21 x 29,7 cm) o a un FOLI (no *fol, de 22 x 32 cm). Tot ve del llatí ‘folium’, la fulla d’un arbre. Però ara que parlam de fulls, si tornau a l’oficina, no vos ne dugueu, si voleu, els clips ni els paquets de folis a ca vostra (fa lleig !), ni comenceu a FER FULLS o FER FULLETS (“fer campana”, “hacer novillos”) que si no, quan acabi el curs, no tendreu dret a unes merescudes vacances …o vacacions.
“Diccionari de l’estiu” és una secció de Tassa i Mitja, dimarts entre les 5 i les 6
· IB3 ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3
I per favor: no odieu el dilluns.
En no res, arribarà el divendres.
Forem una generació atemorida per les restriccions de la crisi de l’energia (barata) dels ’70 i ’80, i sacsejada per les bimbolles financeres dels ’90. Per ço, ens costa creure que la recessió actual ja sigui superior als efectes de la Guerra (la Incivil o la Mundial) o del crack del ’29. Amb una diferència: els qui han d’arribar a final de mes, els qui poden perdre la feina, els qui hauran de canviar de vida, no són els nostres pares o avis. Som nosaltres mateixos. I, a més –a diferència de molts d’ells– amb hipoteca.
