Comença la setmana d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · amb el programa 571, en el qual Pere Estelrich entrevistarà l’escriptor i activista social MARIANO MORAGUES, qui ha viscut durant més de tres dècades al Perú –entre gent de parla castellana, quítxua o aimara– i és l’autor de llibres com La veu de les arrels. El Perú és un país que gaudeix de grans riqueses naturals, però conté també grans diversitats regionals. Amb tan sols 4.500 $ de renda per càpita, l’IDH (l’Índex de Desenvolupament Humà) del país (un indicador que inclou l’esperança de vida, l’escolarització i l’alfabetització i que aquí arriba al 0,950) amaga diferències ben acusades com les que hi ha entre el 0,710 de ciutats com Callao o Lima i el de departaments peruans com Amazonas –del qual parlàrem aquí dilluns– que tan sols té …0,571
…571,ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
En aquest racó de la ràdio (i de la xarxa), parlam sovint de la lectura i dels programes televisius sobre llibres. Precisament, la nova incorporació a la programació d’IB3 TV té nom d’escriptora. Llúcia Ramis, guanyadora del premi Josep Pla amb la novel·la Egosurfing i una de les autores més llegides dels darrers temps, és la nova cara que els espectadors poden veure a la televisió autonòmica a partir del passat dimarts, al programa AIXÒ NO ÉS ISLÀNDIA, a partir de les 11 del vespre. Es tracta d’un espai setmanal en el qual s’acostarà als ciutadans de les Illes Balears l’actualitat literària més interessant i atractiva: a la promo que fa servir IB3, la jove novel·lista afirma “La Literatura enganxa més que qualsevol droga”, i Biel Mesquida remata “La literatura és un kamasutra de gusts, o no és”.
Llucia Ramis i Laloux (nascuda a Palma precisament un 23 d’abril –Dia del Llibre- de 1977, segons la web d’Ed. Columna) és Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, ciutat on va arribar per estudiar-hi als 18 anys. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, entre els quals cal destacar Diario de Mallorca, la revista literària Quimera, COM Ràdio, Rac1 i l’edició catalana d’El Mundo; en aquest darrer publica la crònica Plexiglàs del suplement Tendències. Va debutar el 2008 amb la novel·la Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna), la qual va recollir força bones crítiques.
Al 2010 va guanyar el premi Josep Pla amb la seva segona novel·la Egosurfing (Destino, 2010). També ha participat en els reculls col·lectius Odio Barcelona (2008) i Matar en Barcelona (2009), i ara fa aquesta incursió televisiva, en un programa amb nom d’illa volcànica (d’un volcà de nom impronunciable). En un recent article a El Mundo dóna pistes sobre com “El pet literari d’Islàndia” pot haver influït en el nom del nou espai literari d’IB3 TV
“… Els més postmoderns esperaven que del forat del volcà en sortís na Björk tota vestida de blanc, coberta per la cendra i entonant una cançó. I tant se val si els editors estrella (Jorge Herralde) xerren de l’Esteban amb antics col·laboradors marcians (Boris Izaguirre) tant se val si les autores planetàries viuen en una casa de disseny sense un escriptori ni un ordinador. Perquè hi ha una força superior que tot ho mou precisament paralitzant-nos: és l’apatia, aquell mateix conformisme amb què un bon dia ens digueren que no n’hi havia per tant i els avions tornaren a volar. Mentre caminem, farem rodar la terra sota els nostres peus i aquí no ha passat res. No demaneu explicacions, que només serveixen per fer literatura…”
UNIVERSITAT vé del llatí “universitas”: “totalitat, conjunt de totes les persones o coses d’una classe determinada”. Des del principi del segle XIII, designava una col·lectivitat d’habitants d’una ciutat o vila, revestida d’una certa personalitat pública, premunicipal, a la qual eren reconeguts uns privilegis i una certa representació davant el poder reial o senyorial o davant tercers.
Com a institució docent integrada per diferents centres, anomenats facultats o col·legis, la UNIVERSITAT es crea en l’Edat Mitjana, quan també era coneguda com l’Estudi General. La primera institució d’aquest tipus és la Universitat de Bolonya (1088), la qual servirà posteriorment de model a centres educatius semblants (com ara fa aquest conjunt d’acords presos per la Unió Europea conegut com el Procés de Bolonya). Bolonya va ser la universitat de Dante i Petrarca; Umberto Eco n’és catedràtic de Semiòtica, i Romano Prodi (exprimer ministre i expresident de la UE) d’Economia Política. Quasi res…
Inicialment, les Universitats varen evolucionar a partir del model de les corporacions artesanals, i impartien ensenyaments inspirats en les anomenades set arts liberals: Trivium (gramàtica, lògica i retòrica) i Quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música). És un sistema del qual procedeix la divisió actual entre disciplines humanístiques i científiques. Com quasi tot a l’Edat Mitjana, les universitats estaven molt lligades a l’Església. De fet el RECTOR és un terme que “sona” eclesiàstic: el rector és qui regeix, qui governa una comunitat humana com és ara la Universitat, però també és el sacerdot que regeix una parròquia catòlica, tot i que no hem de confondre el RECTORAT (càrrec del rector d’una universitat o l’oficina o despatx on fa feina el rector) amb la RECTORIA (casa on viu el capellà d’una església). Antigament la RECTORA podia ser la mare o germana del prevere que regia una parròquia, però ara és… Montserrat Casas, almanco a la UIB.
Més semblances. El mot DEGÀ prové del llatí ‘decanus’ que literalment era: “el president d’una corporació de deu homes”. Actualment, és “el membre d’una corporació elegit per a presidir-la”, per ex. un Col·legi professional o una facultat universitària, però també el canonge major d’un capítol catedral; diu l’Alcover-Moll que, a l’època de redacció del DCVB, en el llenguatge parlat predominaven les formes castellanes ‘deán’ (no sé com ho diuen ara a La Seu) i ‘decano’ (a mi me sona, quan era al·lot, llegir als diaris “el equipo decano”, “bermellón” o “barralet” per a referir-se al Mallorca).
Tota aquesta explicació ve a que acaben els exàmens de 2n de Batxillerat i s’acosten els de SELECTIVITAT: una prova a la qual són sotmesos els batxillers aspirants a ingressar a la Universitat per decidir qui tendrà accés a les seves places. Si es tria als més SELECTES (considerats els millors entre la seva espècie) haurien de ser molt poquets però, si la proporció d’aprovats s’acosta al 90 %, molt selectes no seran… A altres indrets coneixen aquests exàmens com el SELECTIU i, en qualsevol cas, el seu nom oficial és PAU: Proves d’Accés a la Universitat; tant de bo que, després de nou mesos de dura preparació acadèmica i nirvis continguts, tots els estudiants que ens escolten, així com els seus pares i mares, accedeixin allà per les festes de Sant Joan a un merescut estat d’inactivitat i de PAU.
Mots amb Història és una secció mensual d’El Crepuscle encén estels
Avui és dijous, i això significa que tenim conversa al programa 570, d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 ·una conversa que transcorrerà ORBITANT en torn a les candidatures presentades a les ELECCIONS de la Junta de Govern del COL·LEGI OFICIAL DE METGES DE LES ILLES BALEARS. Un dels indicadors més utilitzats per a mesurar el grau de desenvolupament d’un país és, precisament, la proporció de metges existents entre la població total d’aquell territori. Llegim a Es Diari (Diari Digital de Menorca) que, segons les darreres dades facilitades per l’Instituto Nacional de Estadística, les illes Balears compten amb 437 metges per cada 100.000 habitants, per davall de la mitjana estatal (464) i de les comunitats que lideren aquest rànquing: Aragó, amb 582, i Madrid amb 570 metges per cada 100.000 habitants.
…570, ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui
Mitjan setmana arriba el dimecres i, amb ell, el programa 569 d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · en el qual ens visita el teòleg ANTONI VADELL, delegat de Pastoral Catequètica i Litúrgica de la Diòcesi de Mallorca. En una illa en què, segons les estadístiques, prop del 80 % dels seus habitants està batiat, la qüestió de les vocacions eclesiàstiques sempre té un punt polèmic, especialment si es volen esbrinar les causes de la caiguda del nombre de preveres existents o d’un eventual repunt en aquesta xifra que, a hores d’ara, se situa en uns 300 capellans. Una estadística que, evidentment, ha tengut temps millors en èpoques passades, com la que descriu l’historiador Pere Fullana a El catolicisme social a Mallorca; ara fa més d’un segle o, més concretament, 120 anys, entre capellans de les parròquies illenques, professors del Seminari, Clergat i Capítol de La Seu, totalitzaven 569 sacerdots
…569,precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
En aquesta massacre, a mans de les forces especials de la policia peruana, varen morir més de mig centenar de indígenes que realitzaven una marxa pacífica en resposta a les polítiques oficials d’explotació dels recursos naturals de la selva. Una riquesa que és protegida, teòricament, pel govern peruà amb el Sistema Nacional de Áreas Naturales Protegidas por el Estado. Una de les “zones reservades” del Departament d’Amazonas que encara no té la consideració de Parc o Reserva Nacional és la de Santiago-Comaina, amb una superfície que triplicà la de les illes Balears, totalitzant 1.642.567 hectàrees
…567,ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
Què és un fracàs en l’esport? Es mesura el fracàs sempre de la mateixa manera? Quedar segon a la Lliga és un fracàs? Si ets el Reial Madrid, ja te puc dir jo que sí, sobretot si t’has gastat una milionada d’euros i no has guanyat cap títol (supòs que tothom ha rebut ja l’acudit per internet: es rumoreja que Florentino Pérez s’ha casat amb la duquessa d’Alba; és l’única manera que pugui tenir qualque títol…).
D’aquesta manera, si ets el Sevilla, quedar 2n no seria un fracàs, però quedar fora de la Champions, ui… Per al Mallorca, quedar fora de la Lliga de Campions no és, no hauria de ser, un fracàs, tot i que no sé què dirien els seus aficionats si ara els anunciàssim que no pot jugar l’Europa League…
Tot depèn de les expectatives que ens creem. Per als mallorquinistes, l’objectiu a principi de temporada sempre és quedar a Primera; ara mateix, si m’apures, sobreviure com a entitat.
Qüestió d’expectatives. Per a la major part dels equips, salvar la categoria és, en els temps convulsos actuals, tot un èxit. I si ets un equip modest, encara té més mèrit. No heu sentit mai l’expressió aquella de “Tens més moral que l’Alcoià”? L’Alcoià és un club que es fundà el 1929 per la fusió del Ràcing i del Llevant, essent el seu president el senyor Caín Pérez. Actualment milita a la Segona B, des del 2004 en què pujà, després d’eliminar a la U. E. Poblera, en la lligueta d’ascens.
Té 2.000 socis i dues penyes tan peculiars com la Penya Mandarina i les Huestes Blanquiazules; “huestes”? per què hi ha tants d’elements bèl·lics en el món del futbol?: “l’equip ha tret tota l’artilleria”, “hem fet tres dianes”, “les espases encara estan en alt”… Entre els anys ’40 i ’50 jugà quatre temporades a 1ª Divisió. Les seves presències a la màxima categoria es caracteritzaren sempre per resultar angoixants, per als jugadors i per al públic, de manera que el club ocupava sempre algun dels darrers llocs de la taula, lluitant fins al darrer partit per tal d’eludir el descens. La dita prové del fet que, a pesar de tantes dificultats, els seus directius i futbolistes exterioritzaven, a tota hora, una confiança en la salvació final a prova de bomba. D’aquí vengué l’expressió popular Tens més moral que l’Alcoià que ha quedat fins els nostres dies dins l’argot esportiu i que, fins i tot, l’ha ultrapassat, arribant a altres àmbits del llenguatge col·loquial.
Si l’historiador cerca la font original de l’expressió és quan comença a tenir problemes, ja que aquests xiquets d’Alcoi donaren no una sinó moltíssimes mostres d’aquesta moral, …a prova de bomba. Diuen que tot començà quan, en una promoció disputada el 1944 davant l’Espanyol de Barcelona, els “periquitos” dominaven l’eliminatòria amb una còmoda i contundente victòria de 7-1. El col·legiat optà, aprofitant una interrupció per un fora de banda, no allargar el patiment dels alcoians i decretà el final del partit a falta de dos minuts del compliment del temps real. Els futbolistes blanc-i-blaus protestaren de forma airada: no era just que no els deixassin remuntar, tot i que només fos una miqueta. Altres recopilacions de notícies curioses situen els fets a una eliminatòria de Copa del Rei (1948), o a un partit de Tercera que perdien 13-0. Els d’Alcoi engrandiren aqueixa llegenda amb anècdotes posteriors més o menys documentades, i més adornades, com la d’aquell extrem que volia treure un còrner …i rematar-lo ell mateix (això sona un poc als acudits de Lepe, no?).
Es tracta, en qualsevol cas, d’un equip ben simpàtic que sempre conserva el bon humor. No debades, amb motiu del 75è aniversari del club, l’ONCE li dedicà un “cuponàs” amb l’eslogan “más moral que el Alcoyano”, i el Grup Bolos Teatre reestrenà (2004) el divertit sainet “Més dur que l’Alcoià, o un penalti ben ficat”, amb participació de 7 jugadors del primer equip d’aleshores.
GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA és una secció de TASSA I MITJA
Acaba la setmana d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · amb el programa 566, en el qual Pere Estelrich entrevistarà l’escriptor i pedagog GABRIEL JANER MANILA. La seva obra és ingent pel que fa a novel·la, narrativa juvenil, investigació, divulgació, teatre, i…. recentment ha publicat He jugat amb els llops, novel·la basada en una recerca que l’autor va fer fa una trentena d’anys, sobre Marcos, un nin que visqué 10 anys enmig de les muntanyes, en comunió perfecta amb la Natura, que l’ajudà a sobreviure dins la manca d’afecte i amor, causada pel seu abandonament
Avui és dijous, i això significa que tenim conversa al programa 565, d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 ·una conversa que estarà ORBITANT en torn al TEATRE EN TEMPS DE CRISI. No diuen que el teatre sempre es troba en crisi…? Idò, com es mourà en temps de recessió? La situació no és favorable perquè els problemes per a les companyies de teatre, dansa i altres espectacles són variats, i no vénen d’ara. Una de les qüestions més problemàtiques, a les illes Balears i per tot arreu, ha estat tradicionalment l’escassesa de locals d’assaig adequats. Un reportatge d’ara fa un any de la revista TeatreBCN oferia una completa guia dels locals disponibles a Barcelona: reduïts com el Teatre Tantaranta (55 m2), mitjans com el Poliorama (190 m2), o més grandets com el Centre Cívic de Can Felipa, al cor del Poble Nou; aquesta antiga fàbrica ofereix una sala polivalent de 250 m2 amb capacitat per a 150 persones i un teatre amb un aforament de 300 espectadors i una superfície de 565 m2
…565, ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui
