Acaba la setmana d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · amb el programa 556, en el qual Pere Estelrich entrevistarà JOSEP CIFRE, president de la Caixa d’Estalvis ‘Colonya’ i de la Fundació Guillem Cifre de Colonya.
El municipi pollencí és un dels més atractius des del punt de vista paisatgístic i patrimonial de les Balears (qualcú ho dubta?). Si avui fos dimecres, i hi hagués n’Aina Ripoll, li podríem comentar aquesta excursió que proposa el GEM: pujar al puig de Can Groc, el punt més alt de la serra de la Font i un balcó esplèndid sobre la vall de Ternelles i els seus voltants. Calma, si voleu pujar el cim, perquè té una alçària de 556 metres.
555, molts de cincs, ahir era el dia 5 del mes 5… tocava el 555, però també tocava que el Mallorca guanyàs al Reial Madrid, i que IB3 Ràdio ho contàs en aquesta sintonia. Que hi farem! No va poder ser, …a pesar que es marcassin 5 gols.
Així com tots els camins duen a Roma, per arribar a Santiago de Compostel·la hi ha diversos camins: el més transitat és el Camí Francès, des de Roncesvalles. Si l’agafau, arribareu a la localitat lleonesa de Villafranca del Bierzo, a les portes de Galícia; voltros no, però els cotxes que van per l’Autovia del Noroest travessaren …555 metres del seu Túnel
www.ebierzo.com/images3/tunel-villafranca.jpg
…555, ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui
Arribam al programa 554 d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 ·Fa unes setmanes es va conèixer la notícia que el govern de l’Estat assumirà el cost total del tramvia de la Badia de Palma, uns 380 milions d’euros, abonats en distintes anualitats, un acord anunciat pel president Antich que amplia el conveni inicial que, en principi, destinava 35 milions d’inversió estatal a aquesta infraestructura; a més, s’han confirmat altres inversions com ara 30 milions per al port de Ciutadella i 2,5 milions per a escometre el drenatge de les autopistes d’Eivissa. A principi de 2010 es calculava que les inversions del govern central a les illes Balears sumaran, al llarg d’aquest any, …554 milions d’euros
…554, ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui
Comença la setmana a El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · amb el programa 553 en el qual rebrem la visita de Jaume Vilardell i Gabrielle Ripoll (www.a-divina.es) que ens parlaran del món del disseny i la comunicació visual, i dels seus nous projectes i realitats més recents. Entre d’ells destaquen treballs com les il·lustracions realitzades per a la promoció de la pel·lícula de Julia Ormond The wronged man o la “identitat visual” de l’Aurei, restaurant ubicat al Club de Mar de Palma. Jo, que he quedat impressionat amb el disseny de la seva pàgina web, no entraré en detalls (gambes de Sóller, anxoves de l’Escala, arrossos i fideuàs, porcelleta confitada, ventresca de tonyina,… uff! en aquestes hores!). Companys, crec que és just i necessari instituir urgentment el Sopar de Primavera del Crepuscle, però supòs que primer caldrà fer una reserva. Manolo, apunta, el telèfon de l’Aurei és: 971 702 553, …553 ?
…553,ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
Encara existeix Eurovisió? Sí, especialment per a Lituània-Estònia-Letònia, que formen com un pack dels Estats Bàltics. I qui diu aquestes potències mundials de la música, diu també tants i tants milions d’europeus que quan arriba la nit d’Eurovisió no només s’asseuen davant la tele per a escoltar una vintena de cançons, més o menys festivaleres, més o menys horroroses, sinó que ara també es gasten els seus dinerons en enviar SMS per a votar el tema que més els agrada (que ja són ganes!)
Hi hagué un temps, quan no hi havia telèfons mòbils, en què l’èxit o el fracàs de la participació eurovisiva depenia exclusivament d’un jurat. Cada país ha tengut èxits i fracassos, depenent de la conjuntura musical i, diuen, política. Espanya ha tengut de tot, més aviat fracassos, però a la consciència col·lectiva n’hi ha un que sobrepassa tots els altres: Qui fa servir la meva barca?
“¿QUIÉN MANEJA MI BARCA?” va ser la cançó que va representar a Espanya en el Festival del 1983, interpretada per la cantaora Remedios Amaya, desconeguda per al gran públic, i una de les cantants preferides per Camaron. El tema va acabar en darrera posició amb zero punts, i va ser una de les poques vegades en què Espanya no va rebre cap punt en el concurs. No és l’única… que n’hi ha molts que ho creuen:
1963 José Guardiola “Algo prodigioso” 2 points 12è
1964 Los TNT “Caracola” 1 point 12è
1999 Lydia “No quiero escuchar” 1 point 23è
Amb l’arribada a Televisió Espanyola de José María Calviño, primer director de RTVE proposat pel PSOE, la nova direcció de l’ens va decidir canviar el model de TV pública apostant per programes innovadors i avantguardistes com La bola de cristal, Si yo fuera presidente o La edad de oro. Això també afectà el model de cançó enviada tradicionalment a Eurovisió, allò que als anys ’60 i ’70 anava de la “cançó melòdica” a la “cançó (descaradament) festivalera”. Aleshores, s’optà per escollir de forma interna (per part dels directius de la cadena i sense organitzar cap concurs de cara al públic com havia passat algunes vegades) un tema que representàs els nous temps i els nous gèneres musicals que estaven sorgint.
La cantant escollida va ser Remedios Amaya, una cantaora de 21 anys amb una forta projecció en aquella època dins del flamenc amb dos discs fins aleshores, i el tema triat va ser compost per Isidro Muñoz i José Miguel Évora. En aquests anys el flamenc encara no gaudia de la projecció internacional que té ara, de manera que l’aposta va ser considerada arriscada i qüestionada per alguns mitjans de comunicació. La lletra de la cançó gira en torn de les emocions (l’amor, la passió, la gelosia); en l’apartat musical barrejava elements tradicionals del flamenc amb instruments electrònics com sintetitzadors i guitarres. Per ço, en els dies previs al concurs va ser descrita per la BBC, com “un tema molt ètnic“,cosa que, sincerament, no sé si era més apropiat per un Festival de Danses i Músiques del Món que per a l’Eurovisió de tota la vida.
El viatge a Alemanya, país que organitzava el festival, va ser el primer que Remedios va realitzar a l’estranger en tota la seva vida, i la representació va estar plena de contratemps. L’artista pensava vestir un vestit negre el dia del festival, però l’escenari de Munic, del mateix color, va obligar a Remedios a portar el vestit del videoclip, d’una sola peça fins als turmells. Així mateix va haver d’actuar descalça en no tenir unes sabates a joc amb el vestit (a mi, que voleu que us digui?, això em sona a excusa per justificar davant el gran públic una decisió que volia ser trencadora amb l’estereotip eurovisiu).Això d’anar descalça no agradà gens Amaya, qui es va negar a sortir així, en principi, perquè considerava que podia donar-li mala sort.
L’actuació de la criatura va acabar en darrera posició, empatada amb Turquia. Remedios Amaya va atribuir el seu resultat a “coses que passen” i va afirmar que “no té la culpa ningú“: no se li coneix cap activitat política posterior, però s’ha de reconèixer que el llenguatge dels polítics ja se li havia aferrat. La direcció de l’ens públic va considerar que l’última posició es va deure a un xoc cultural i va assumir tota la responsabilitat, tot i que tampoc no va trascendir cap dimissió, cosa que hagués estat ben saludable, si és que hi havia motius per dimitir. La premsa de l’època carregà contra TVE en considerar que la televisió pública no s’havia prendre seriosament l’esdeveniment, cosa que a mi també em fa dubtar perquè la meva pregunta és: cal “prendre’s seriosament” un festival com aquest? De veres que el prestigi nacional depèn, com es va dir llavors, d’una pantomima com aquesta, i no d’altres fets realment prestigiosos com… els Mundials de Futbol? …I si no, demanau-ho als italians que ja fa temps que es retiraren d’Eurovisió, perquè ells –que sí es prenen la cançó seriosament- tenen el Festival de San Remo i… juguen una altra Lliga !!
Després de l’última posició, Remedios Amaya va publicar un àlbum de tall tradicional el 1984, “Seda a la pell”, i es va retirar dels escenaris, en part per la mala posició assolida. L’artista no va tornar amb un nou treball fins al 1997, quan amb un nou disc “Turu Turai” va vendre 150.000 còpies, i posteriorment ha realitzat gires nacionals i internacionals. La seva veu ha tengut excel·lents crítiques musicals, amb diversos treballs discogràfics com “Me voy contigo”, “Soy gitana”, “Sonsonete”, i el recopilatori “Grandes Éxitos“, la qual cosa no deixa de tenir una certa ironia.
Remedios ha declarat en els darrers anys que continua orgullosa de la seva participació al festival i que no n’està penedida. Per la seva banda, Televisió Espanyola va relegar l’emissió del Festival de 1984 a la 2ª cadena per primera vegada en tota la seva història, en considerar que amb la última posició l’esdeveniment havia perdut interès. L’ens públic no va tornar a emetre el festival per LaPrimera fins a l’edició de 1993, i… encara dura. Llàstima.
GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA és una secció de TASSA I MITJA
A les darreres setmanes, els mitjans de comunicació han tengut més d’un problema per a dir el nom d’“elvolcà islandès” (una perífrasi ben útil entre periodistes de ràdio i TV), l’erupció del qual ha creat tants d’entrebancs a la navegació aèria europea.
La pregunta que ens plantejam és: què vol dir Eyjafjallajökull, i qui posa el nom als volcans?
Eyjafjallajökull és un topònim que, en realitat, no té gaire secrets: ey «illa», fjall «muntanya» i jökull «glacera». Perquè en realitat Eyjafjallajökullno és el nom del volcà sinó el dela glacera, ja que el volcà, realment, és el Eyjafjalla (paraula més facileta de dir) com alguns mitjans s’han esforçat a explicar.
En molts altres casos, els noms dels volcans són senzills, molt descriptius, i no enganyen ningú:Popocatépetl(Mèxic) és una paraula nàhuatl que significa talment «muntanya que fumeja». Sobre Vesubi(Nàpols) hi ha dues teories etimològiques: pot venir de la paraula osca fesf, que significa «fum», o de l’arrel protoindoeuropea ves- que significa «muntanya».
Com tothom sap, els volcans es classifiquen en distints tipus, i un d’ells és el dels vulcans vulcanians (valgui la redundància): el terme vulcanià va ser utilitzat per primer cop per Giuseppe Mercalli, quan presenciava durant el 1888-1890 les erupcions de Vulcano, una de les illes Eòlies (arxipèlag volcànic al nord de Sicília), que deu el seu nom al déu romà Vulcà; la descripció de Mercalli d’aquest estil d’erupció s’utilitza ara a tot el món. Stromboliés una altra petita illa de les Eòlies, a la mar Tirrena, i també el nom del seu volcà; aquest topònim és una corrupció de l’antic nom grec Στρογγυλή (Stroŋgulḗ), denominació que li donaren per la seva forma arredonida i abombada.
Altres volcans evoquen històries llegendàries més interessants: Teide (Tenerife) és una evolució castellana del topònim originari guanxe «Echeyde», anterior a la colonització espanyola del segle XV. Echeyde, a les llegendes guanxes, era el nom donat a l’Infern, on vivia una poderosa figura (Guayota) a mode de guardià de la porta d’aquest inframón. A les Canàries l’última erupció volcànica va tenir lloc (1971) a l’illa de La Palma, al volcà de Teneguía (o, més correctament, el volcà de Cumbre Vieja), nom d’un «roque» molt proper.
Fuji(Japó), en els caràcters kanji, utilitzats des del sorgiment dels samurais al Japó feudal (s.XII-XVI), té una significació acumulativa: Fu (富) significa riquesa, mentre que ji (士) és «samurai», i com que san (山) significa muntanya, per tant el nom complet és Fujisan. En català, i en altres llengües, s’ha popularitzat el mot Fujiyama, tot i que és incorrecte en japonès: 山 (muntanya) es pot llegir san o yama, però en aquest cas s’ha de llegir san. Els japonesos solen recordar l’alçada d’aquesta muntanya, 3776 metres, com “MINANARO”: “MI” per “3″, “NA” per “7″, “RO” per “6″ i s’ensenya als infants per prendre’n exemple, del mont Fuji, i intentar ser tan alt com Ell (espiritualment).
També és d’una poètica ben especial l’origen del nom dels volcans peleans. Les seves laves són molt fluïdes, sense que tenguin lloc despreniments gasosos explossius; llisquen amb facilitat, formant verdaders corrents en grans distàncies. Per aquesta raó són de pendent suau. Algunes partícules de lava, en ser arrossegades pel vent, formen fils cristal·lins que els nadius de Hawaii anomenen «cabells de la deessa Pelé» (deessa del foc).
Mots amb Històriaés una secció mensual d’El Crepuscle encén estels
Acaba la setmana d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · amb el programa 552, en el qual Pere Estelrich entrevistarà LLORENÇ SANTAMARIA, músic i contertuli. Aquí el veim a una divertida conversa sobre internet, amb Benjamí Villoslada, al programa Insòmnic 500 de la companya Mònica Borràs (IB3 Ràdio)
En Llorenç prengué el seu nom artístic de Santa Maria del Camí, on va néixer, una vila mallorquina que té un dels municipis illencs que fa partió amb més pobles veïnats: limita a llevant amb Consell, a xaloc amb Santa Eugènia, a migjorn amb Ciutat, a Llebeig amb Marratxí, a ponent amb Bunyola, i a gregal amb Alaró. Un municipi que té 5 mil …552 habitants
…552,ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
