Comença la setmana amb una edició especial d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 19:30 · amb el programa 701, que contendrà la retransmissió de la cerimònia en què es procedirà al lliurament de les Medalles d’Or de la comunitat autònoma de les illes Balears i dels Premis Ramon Llull 2011. La Medalla d’Or és el màxim guardó que atorga la Comunitat Autònoma de les Illes Balears en atenció als mèrits de les persones i les institucions que han destacat en la seva tasca de conformació d’una societat més justa i solidària des de diferents aspectes de la seva activitat. Els Premis Ramon Llull tenen com a finalitat honrar les persones naturals o jurídiques que s’hagin destacat en els serveis prestats a les Illes Balears i distingir-ne els mèrits en els àmbits cultural, esportiu, jurídic, empresarial, cívic, humanitari, d’investigació, d’ensenyament i lingüístic. Tota aquesta activitat se centra en el nostre arxipèlag, que ocupa prop de 5.000 km2, que es distribueixen entre els 83 de Formentera, els 571 d’Eivissa, els 3.640 de Mallorca, …i de Menorca? …701 km2
…701,ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
Dissabte passat va ser un dia de preparatius per a la festa que celebram demà, i ja sabeu que sempre és un plaer compartir tassa-i-mitja de ràdio amb na Noemí Garcies i na Margalida Mateu. Dissabte dematí varen ser centenars, què dic centenars? milers! de persones les que acudiren a conèixer, en viu i en directe, na Noemí, n’Adrià i la resta de col·laboradors del Tassa i Mitja al set que IB3 Ràdio va instal·lar en un “marc incomparable” de Ciutat (que queda de bé, eh?), entre el Passeig Sagrera i el Parc de la Mar, amb motiu de la celebració del Dia de les illes Balears.
La primera pregunta que ens férem era: “existeixen les illes Balears?” Sí, ja sé que estau cansats d’escoltar cada any, quan arriba aquesta commemoració, els col·laboradors de programes com aquest que qüestionen si hi ha un sentiment “balear”, o si, per damunt d’ell, tenim i valoram –fins i tot d’una manera excloent en alguns casos– una identitat illenca (com a formenterers, eivissencs, menorquins o mallorquins) que l’anul·la.
Però dissabte ens centràrem en una altra qüestió. Pot ser que, en una mostra de pardaleria supina, qualque vegada qualcú s’hagi fet les tres preguntes clau per a determinar si existeix, realment, un territori o regió com les Balears?
1.- Coneixeu qualcú d’allà?
2.- Hi heu estat alguna vegada?
3.- Coneixeu qualcú que hi hagi estat qualque vegada?
Segurament direu “és impossible que qualcú és faci aquestes preguntes de manera seriosa” amb una comunitat d’un milió de persones… ok! I… amb 300.000 habitants ?
Idò ha passat. Segur que heu sentit parlar del cas de Terol (i de la campanya ‘Teruel existe!’) però un cas tan divertit (o més) és el de La Conspiració de Bielefeld. És un invent satíric creat el 1994, amb certa popularitat entre els usuaris d’Internet d’Alemanya, que defensa la inexistència de la ciutat de Bielefeld, de tres-cents mil habitants situada a l’estat de Renània del Nord-Westfàlia
La tesi principal és que la seva aparent existència és producte d’una campanya de desinformació promoguda pel govern alemany en col·laboració amb una misteriosa agència denominada «Sie» (‘ells’). I el test de la inexistència, que només es pot explicar en un món com aquest, tan farcit de teories conspiratòries, és ‘clavat’:
1.- Bielefeld es troba al centre d’una regió rural a la zona central del país. Mancat d’atractius turístics, oficines gubernamentals rellevants, no conserva construccions antigues per mor dels bombardejos de la 2ª Guerra Mundial. Per ço, aquesta localitat rep poca o cap cobertura en els mitjans de comunicació, i els habitants d’altres regions no se la poden imaginar.
2.- El seu dialecte és molt semblant a l’alemany estàndar, sense un “accent de Bielefeld” característic que pugui cridar l’atenció als altres parlants.
3.- Es troba a la important ruta logística entre la conca del Ruhr i Berlín, i compta amb accés a una de les principals autopistes, l’A2, així com a la línia de ferrocarril de gran velocitat que uneix Dortmund, Hannover i Berlín. Emperò l’autopista només arriba als afores de la ciutat; de manera similar, l’estació de tren, tot i esser en el centre de Bielefeld, estigué en procés de remodelació fins a finals del 2007, la qual cosa li donava un permanent i sospitós aspecte de provisionalitat. Per aquests factors, molts de viatgers han passat prop d’ella sense arribar a veure-la mai.
El fet que possiblement una majoria de la gent respondrà negativament a qualsevol pregunta sobre la ciutat, “demostra” la inexistència de aqueixa localitat. Fins i tot una resposta afirmativa a qualsevol d’elles aixecaria les sospites d’una possible adhesió al grup «Sie» i de ser promotor de la conspiració. Algunes versions de la conjura afirmen que es tracta d’una tapadora per a les accions d’organitzacions tan dispars com la CIA, el Mossad o, qui sap, extraterrestres, que es valen de la seva universitat com hangar per a guardar OVNIs.
La teoria conspiratòria sorgí el 16 de maig del 1994 com un missatge en el grup de notícies de.talk.bizarre. El seu autor va ser Achim Held, estudiant d’informàtica. Des d’aqueix moment, la teoria es començà a difondre ràpidament a través de la comunitat d’internautes d’Alemanya i continua guanyant popularitat. En una entrevista televisada amb motiu del desè aniversari del missatge original, Held confirmà que la idea se li va acudir després d’una conversació amb un gran lector de publicacions de temàtica New Age en una festa.
A pesar dels intents del municipi per a promoure una bona imatge pública en altres comarques i lands, els resultats han resultat sovint contraproduents. Per exemple, el 1999, gairebé cinc anys després del naixement d’aquesta historieta, les autoritats locals publicaren una nota de premsa titulada Bielefeld gibt es doch! (“Bielefeld existeix!”), que ens recorda campanyes semblants que aquí han fet, per exemple, els terolencs amb la ciutat aragonesa de Teruel. Emperò, una mala planificació va fer que la data d’edició d’aquesta explicació pública fos precisament l’1 d’abril, el dia de celebració de l’«Aprilscherz», que, com bé saben els menorquins, és ‘el dia d’enganar’. Els seguidors de la broma varen utilitzar aquesta coincidència per a assegurar que això era, evidentment,… una nova “prova” de la seva tesi.
Per ço, malgrat tots els intents oficials, Bielefeld no ha aconseguit incrementar la seva visibilitat en altres parts d’Alemanya, cosa que explica que, per raons òbvies, sigui més fàcil de demostrar en aquelles terres l’existència de les Balears que les de la ciutat dels pobres bielefeldencs.
Demà dissabte, a les 9 del vespre, dos genis es trobaran a l’Escola de Música de Felanitx: Johan Sebastian Bach i Buster Keaton. El violoncelista Luis Correa interpretarà en directe alguns fragments de les suits per a violoncel de Bach mentre es projectarà El modern Sherlock Holmes, de Keaton. Una combinació realment sorprenent i inusual sota el títol “Keaton en clau de Bach”.
Així, el cinema mut, que ja no resulta mut, torna a Felanitx, on ben segur que els felanitxers del primer terç del s. XX varen riure amb les tribulacions de “Pamplinas”. Deia Buster Keaton (1895-1966) que “les àguiles volen en solitari; són els corbs els qui van en bandades”. Ell difícilment podria ser identificat amb la majestuositat d’una àliga, però sí que sembla que era una ànima solitària en el Hollywood dels primers temps, malgrat que, diuen, mantingué una bona relació amb estrelles com Charles Chaplin, Harold Lloyd o Rodolfo Valentino
La pel·lícula que veurem és El modern Sherlock Holmes (1924), un jove projeccionista de cinema que somia amb ser detectiu i que, per un malentès, es veu involucrat en un robatori que no ha comès. És el film més complex de la seva carrera, per la gran quantitat d’efectes especials que utilitza per tal de reflectir una història de “cinema dins del cinema”.
Pertany, com El maquinista de La General (1927), a la millor època de Keaton, aquella en què construí un personatge inexpressiu, batiat com ‘Cara de Pedra’, immers en peripècies inversemblants. Per al rodatge de les seves acrobàcies més populars, ell mai no acceptà que el doblàs cap especialista, i va ser a El modern Sherlock Holmes on Keaton es fracturà una vèrtebra del coll a la filmació d’una escena de risc.
Crec que ‘risc’ no és la millor paraula per a definir la vida i obra de Johan Sebastian Bach. Després de deixar la cort de Weimar (1717), Bach entrà a la de Cöthen com a mestre de capella, lloc que li permeté dirigir una orquestra de 18 músics, ja que el príncep Leopold era gran amant de la música. Les obligacions de Bach, pel que fa a la composició, eren més profanes que religioses, i d’aquest període són bona part de les obres de cambra i orquestrals del gran mestre, moltes d’elles a l’estil italià emprat a la cort, més melòdic.
Sembla ser que a Cöthen escriví moltes peces per a instruments sols, la major part, avui, desaparegudes, ja que només tretze d’elles han arribat fins a nosaltres: tres sonates i tres partites per a violí sol, les sis suites per a violoncel sol i la partita per a flauta sola. Escriure obres per a un sol instrument melòdic, sense acompanyament, és tasca difícil. Basta observar el poc nombre de compositors que s’hi han atrevit: Bela Bartok, Zoltan Kodaly o Paganini, per ex.
Avui, ens centram en les suites per a violoncel sol, que, com el propi nom de “suite” assenyala, estan formades per una successió de peces de ball com sarabandes, gigues o minuets. Totes sis comencen amb un preludi (la part més profunda de cada una d’elles) i a continuació hi trobam les diferents danses, que s’alternen en dansa ràpida i lenta, com era habitual a l’època.
No cal dir que la seva interpretació requereix una tècnica depurada però també una disposició sentimental, ja que parlam d’obres mestres, molt difícils, de les quals una lectura plana i superficial en pot provocar el desastre.
És per aquest motiu que no tots els concertistes gosen posar-les en repertori. Luis Correa és un d’ells. De fet, les va enregistrar en disc fa uns anys a la sala de la Fundació ACA, a Búger. Però, qui és Luis Correa? Gairebé no necessita presentació ja que ha actuat a Felanitx en diverses ocasions, com a membre de formacions de cambra i com a solista de la Simfònica. Va nèixer a Madrid i començà a conèixer el violoncel amb son pare, Enrique Correa, alhora que estudiava en el Conservatori Superior de Música. Posteriorment fou alumne d’Aldo Parisot a la Universitat de Yale (EUA) i de Janos Starker a la Hochschule für Musik d’Essen (Alemanya). Ha format part de nombroses orquestres i grups de cambra com l’Orquestra de Cámara Reina Sofía, el Raphael Quartet, el Quartet Arión, la Camerata Sa Nostra, etc. Ha estat durant dos anys violoncel solista de l’Orquestra Simfónica de Valladolid i durant 18 solista de l’Orquestra Simfónica de les Balears – Ciutat de Palma. Tant en duos per a piano com acompanyat d’orquestres, ha actuat de solista a nombrosos indrets d’Europa i Amèrica.
Dit tot això, ens disposam a un espectacle del tot original: la contemplació d’una pel·lícula de cinema mut, acompanyada en viu per música de Bach, en concret part de les suites per a violoncel sol. Correa coneix bé les suites, però també coneix bé el film de Buster Keaton, ja que l’ha visionat múltiples vegades abans de posar-hi música. Per tant el que escoltarem no és fruit ni de l’atzar ni de la improvisació. Cada moment musical hi és perquè és el que més li escau a l’escena. Si els actors corren, tendrem música més ràpida, si els actors s’enamoren, la música serà ben diferent… i així durant els quasi 50 minuts que dura aquesta obra mestra del cinema mut. D’aquí el títol de la sessió: “Keaton en clau de Bach”. Gràcies per la vostra presència i… que comenci la funció!
Al final d’aquesta setmana arriba el programa 700 d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · i, com que aquest és un nombre especialment redó, dedicaremL’hora dels selenites a un selenita ben peculiar: James Bond, 700 versus 007, amb la col·laboració de Joan Carles Palos, Josep Carles Romaguera i Hazael González. Aquí al Crepuscle som ben aficionats al cinema, un art (una ciència, un negoci…?) més que centenari. El 1897 es feien a Palma i a Maó les primeres projeccions de les Balears, i el 1899 arribaven a Eivissa. I això passava a mig món, a llocs tan propers del bressol francès del cinematògraf com les nostres illes, i a d’altres de tan lluny com l’Argentina.
El Cine Comedia de Rosario havia obert el 1894 com a teatre, una activitat que alternà amb la del cinema des d’una data ben primerenca: també el 1899. Les projeccions cinematogràfiques, interrompudes al 1941, tornaren al Comedia el 1985, amb el film de 007 James Bond en la mira de los asesinos (‘A view to kill’ estrenada a Espanya com Panorama para matar), i acabaren definitivament el 1998. Recentment, la municipalitat de Rosario ha recuperat, com a centre cultural, aquesta sala de 700 butaques.
…700,precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
Avui dijous arriba el programa 699 d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · amb una llarga conversa amb FERRAN AISA, historiador anarquista i poeta, autor de llibres com El laberint roig, La cultura anarquista a Catalunya, Les avantguardes: surrealisme i revolució, i Mestres, renovació i avantguarda pedagògica a Catalunya. Recentment ha presentat a Palma Poetes en temps de revolta. Barcelona, 1936-39.
En aquella “Guerra dels Tres Anys” un personatge carismàtic de l’anarquisme va ser, sens subte, Buenaventura Durruti, qui, curiosament, tengué com a secretari durant la guerra un capellà aragonès format al Seminari de Lleida: mossèn Jesús Arnal. Aquest prevere de la Franja havia nascut al poble de Candasnos (Osca) que, aleshores, tenia uns 1.000 habitants, ara no arriba ni a la meitat de residents, i fa 25 anys tenia …699 habitants.
…699,precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
Enmig de la setmana arriba el dimecres amb el programa 698 d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · Avui, a la secció de QUATRE ESTACIONS, parlarem de la iniciativa que respon al nom “Alcem el CINE de Sineu”, a partir d’un projecte liderat pel Circ Bover i parlarem de llibres a la secció GALÀXIA GUTENBERG. Finalment, a “L’hora dels selenites”, demanarem a destacades persones del món social i cultural de les illes Què feien el 23F de fa trenta anys? On eren? Quin record tenen d’aquell horabaixa? Tot això ho ambientarem amb alguns temes musicals que sonaven en aquell temps.
Ja fa uns dies que parlam als mitjans de comunicació dels canvis socials i polítics que s’han desencadenat al nord d’Àfrica i del món àrab en general, a partir de les revoltes i incidents registrats en països com Egipte, Yemen, o Tunis. A Tunis, per cert, es troben les runes de Cartago, ciutat controlada pels bizantins fins que caigué –per primer cop- en mans de l’Islam l’any 698
…698,precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
Arribam avui dimarts al programa 697 d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · que compta amb seccions com STAR SYSTEM (amb les recomanacions cinematogràfiques, o no, de na Margalida Ferrer), EPPUR SI MUOVE (amb les notícies científiques del Dr. Vich), i VIDA INTEL·LIGENT (la secció educativa de na Maria Antich).
Dimarts també és el dia de les DUES VERSIONS, que avui seran d’una cançó que sonava bastant fa 30 anys, precisament el 1981, l’any del 23-F: Pongamos que hablo de Madrid, un tema de Joaquín Sabina que, al final del programa, escoltarem interpretat per Antonio Flores. Se sol dir de Madrid allò de “villa y corte” per a significar que la capital de la monarquia des dels temps de Felip II començà com un petit nucli musulmà del s. IX, establert sobre antics assentaments germànics, com demostra el primer document escrit de Madrid: una làpida visigòtica datada l’any …697
…697, qui ho diria?, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui
Al final d’aquesta setmana arriba el programa 696 d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · i, com altres divendres, tendrem la visió, sempre interessant, de Joan Roca sobre EL SENTIT DE LA VIDA. Tomeu Orell parlarà, a la secció d’EL TELESCOPI, de “Pesadilla en la cocina”. A continuació, ens visitarà GUILLEM FEBRER, gerent de l’Associació Estel de Llevant, una associació sense ànim de lucre que lluita per la integració social, desenvolupament i millora de les condicions de vida de les persones afectades per malalties mentals.
Dels altres estels aquí en parlam sovint, però en aquesta secció del Filaprim tenim una certa retirada cap als asteroides, un tipus de planeta menor, compost majoritàriament per roca i metalls, més petit que un planeta i que orbita al voltant del Sol. Des del 1801, quan se’n descobrí el primer, Ceres, se n’han catalogat més de 200.000. En principi, els asteroides eren batiats amb noms de personatges femenins de la mitologia clàssica, però més endavant la llista s’obrí a altres àmbits (Asimov o Rafel Nadal, per exemple) tot i que els noms de dona continuen essent molt nombrosos: Noemí, Melanie, Amanda, Sarita… o Leonora, la qual per cert correspon a l’asteroide 696
…696,precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
Avui dijous arriba el programa 695 d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · que començarà amb la secció FORAT NEGRE, en la qual ens acostarem a l’associació Embruixart, amb l’ajuda de Jaume Reus i Miquel Àngel Marroig.
A continuació, la tertúlia transcorrerà ORBITANT en torn al PLA BOLONYA amb convidats com els professors de la UIB Juanjo Montaño i la pedagoga Maria Antich, i alumnes com na Natàlia i en Toni. “El Procés de Bolonya” és un conjunt de mesures preses, a partir de la Declaració signada (1999) a aquella ciutat italiana pels ministres europeus d’Educació, per tal de configurar el que s’anomena com Espai Europeu d’Ensenyament Superior.
Bolonya conta amb la universitat més antiga d’Occident, i és avui en dia una ciutat moderna, ben comunicada per ferrocarril i avió. El seu aeroport rep vols de totes les grans companyies d’aviació. Una d’elles, Meridiana, la companyia italiana de baix cost fundada per l’Aga Khan, ha estat als darrers temps en els mitjans per problemes financers i judicials. Els problemes s’agreujaren a partir d’alguns incidents, que s’iniciaren amb la fallida d’un motor que provocà l’aterratge d’emergència a Fiumicino, el 13 de febrer del 2007, d’un dels seus aparells que feia la ruta Catània-Bolonya, amb l’indicatiu IG …695.
…695,precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
Enmig de la setmana arriba el dimecres amb el programa 694 d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · Avui, a la secció de QUATRE ESTACIONS, Lluís Amengual vendrà a parlar de Medi Ambient, i a continuació, tendrem a Josep Moll, dins la nostra GALÀXIA GUTENBERG, per a parlar de la propera Setmana del Llibre en català. A la segona meitat del programa Pere Estelrich entrevistarà l’escriptoraNEUS CANYELLES –autora de Cap d’Hornos (Ed. Moll, 2003) i L’alè del búfal a l’hivern (Ed. Proa, 2007)– qui, recentment, ha publicat La novel·la de Dickens.
Per cert, ja que surt el nom de Charles Dickens convé recordar que aquest novel·lista anglès de l’Era Victoriana, nascut a Portsmouth, és un dels més llegits de la literatura universal, i de les seves obres –tan populars en vida seva, en forma de novel·la per entregues, com en èpoques posteriors– se n’han fet nombroses adaptacions cinematogràfiques: David Copperfield, Història de dues ciutats, Conte de Nadal, Oliver Twist… Dickens morí als 58 anys, a Gads Hill Place, la seva casa de camp a Higham, al comtat de Kent. Kent, a l’Alta Edat Mitjana, va ser un regne agitat per les tensions amb altres territoris anglosaxons, fins que el rei Wihtred de Kent signà la pau amb el rei Ine d’Essex l’any …694
…694,precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
