La meva història

     Tot i que ja han passat dos mesos, crec que és bo recordar que aquest estiu –després d’una bona partida d’anys d’espera– s’ha publicat, a la fi, el meu llibre Llegir i escriure al món rural mallorquí, 1860-1930 (Edicions UIB, 2008). La presentació va tenir lloc el passat 2 de juliol a la Llibreria Embat de Palma, on vàrem gaudir de l’hospitalitat de Glòria Forteza-Rey.

La presentació a Embat
La presentació a Embat

    Hi intervingueren la doctora Mª Luisa Sánchez León –directora de la col·lecció Baliarica–, la doctora Isabel Moll Blanes –professora d’Història Contemporània de la UIB– i jo mateix, que vaig agrair la presència de totes i tots, bons amics. Aquí vos deix els mots que vaig pronunciar davant un auditori sacrificat i pacient en un horabaixa calorós. Esper que sigui del vostre interès.

Agafant la paraula
Agafant la paraula

 

Diu en Tuson que “Una imatge no val més que mil paraules” (i això ho saben bé els nostres alumnes de Batxillerat). Però continuu pensant que la imatge que em va animar a iniciar la recerca que conté aquest llibre és la d’un Alfredo Landa a Los Santos Inocentes fent de Paco el Bajo i signant amb un burotatxo, perquè “el señorito” pogués bravejar davant els seus convidats dels avenços educatius de la 1ª meitat del s.XX.

Fa ara 100 anys, a la Mallorca rural, senyors i pagesos, artesans i botiguers recorrien encara a l’encaixada de mans, però també als contractes davant notari, o als reconeixements privats de deute, per als quals havien de signar documents timbrats amb un segell de l’Estat. Cosa difícil a una societat gairebé analfabeta: calia signar un escrit que s’havia d’haver llegit, i a més llegit en una llengua –la castellana- que no era l’habitual per la majoria de mallorquins, catalanoparlants. I aquest llibre pretén explicar com canviaren les coses. Les fonts utilitzades han estat bàsicament els censos de població de l’Estat espanyol –especialment les dades referides a les Balears– des del 1860 fins al 1930 i una mostra de padrons de municipis representatius de les comarques mallorquines: Bunyola, Fornalutx, Alaró-Consell, Llubí-Muro, Vilafranca, Capdepera i Felanitx. Els seus habitants, a més de declarar si sabien llegir i escriure, donaven dades sobre lloc de naixement i residència, sexe, edat, estat civil, ofici…

I per què aquest periode 1860-1930? És una època de canvis. L’anomenada Llei Moyano del 1857 va ser el primer intent de regular la instrucció primària i la convertí teòricament en obligatòria i gratuïta. Per altra banda, la 2ª meitat del s.XIX i el 1r terç del XX són una època fecunda en la influència de nous corrents pedagògics –com la madrileña Institución Libre de Enseñanza o l’Escola Nova catalana–. La difusió de la seva obra entre el professorat balear va ser possible gràcies a figures cabdals com Guillem Cifre de Colonya, Miquel Porcel o l’inspector Joan Capó Valls de Padrinas.

 

Aquests desitjos de innovació varen ser promoguts –amb no pocs entrebancs burocràtics- per una administració educativa pública que hem analitzat en tres àmbits: 1) La Junta Provincial d’Instrucció Pública  2) La Diputació  3) Les Juntes Locals d’Ensenyament Primari, establertes a cada municipi.

En 2n lloc, paral·lela a l’escola pública, hem aprofundit en la iniciativa privada i catòlica en l’escolarització rural. Escoles de frares i monges representen a Mallorca, proporcionalment, l’aportació més important de l’ensenyança religiosa en el conjunt d’Espanya, no sols amb una decisiva contribució a l’alfabetització, sinó també amb una evident influència sobre les mentalitats. En 3r lloc, la família conservà, per molt de temps, el seu paper en l’educació no formal, en un sentit ampli, sovint més apreciat per la pagesia que el paper de la pròpia escola. Per últim, les escoles o classes d’adults (del sindicat, del mestre, o del capellà…) foren la solució perquè molts de jornalers i altres treballadors poguessin aprendre de lletra en acabar el seu dia de feina.

És precisament 1860-1930 un periode de transició en el qual les Balears passaran del 1r al 2n llindar d’alfabetització, és a dir, les taxes netes passen del 17 % de la població més gran de 10 anys a un 63 %, amb un diferencial de gènere notable. Parlar d’analfabetisme en abstracte, sense concretar illa, gènere, edat o ocupació no té gaire sentit. L’anàlisi de censos i padrons (de tres talls cronològics 1860, 1900, 1924) ens ha permès veure: 1) un diferencial de gènere del 10 al 14 %; 2) la diversa evolució de les comarques illenques; 3) la influència d’una alfabetització en una llengua externa a la majoria de la població ressenyable però no definitiva: al final del periode arribam a la taxa mitjana espanyola, mentre que el sud peninsular, castellà i monolingüe seguirà amb un analfabetisme alarmant; 4) un interès per llegir, escriure, fer comptes… entre propietaris, conradors i alguns oficis artesans, mercaders, botiguers… major que entre els jornalers o pastors,… i 5) l’accés distint a l’escola que podia tenir un infant segons la seva família (coneguda per l’ocupació del cap de casa, generalment son pare).

 

 

Una escolarització marcada per les feines agrícoles impedia que la instrucció es convertís, veritablement, en una autèntica educació: si actualment ens queixam que els nostres joves abandonen els estudis prematurament per accedir al mercat laboral, i això perjudica la formació del capital humà, la situació 100, 150 anys enrere no era en absolut millor. Les mancances formatives eren evidents, però als grups socials dominants no semblava que els importàs gaire. Com ara. Perquè –com deia un utòpic Jeroni Bibiloni al s.XIX- quan un jornaler humil, a la fi, ha après de lletra “probad de persuadirle, cuando posea las mismas luces que nosotros, que debe someterse a todas las privaciones, mientras que su vecino, sin trabajar, mil veces tenga lo superfluo. Vuestros esfuerzos serán inútiles

Com a la cançó de Paul McCartney, el llarg i sinuós camí que ha seguit aquest llibre acaba aquí. Moltes gràcies a tothom: a Embat per haver-nos acollit aquí avui, a Mª Luisa Sánchez León i a Edicions UIB, als meus mestres –que vull recordar amb el primer: D. Gabriel Tugores–, a les amigues i amics –tots heu suportat les meves curolles, o cabòries, que diria aquell–, a la Dra. Isabel Moll i als meus companys i companyes de recerca –amb els qui compartírem tantes coses quan iniciàvem els nostres projectes–, a la família –que coneix la meva afició per la lectura d’ençà que llegia els diaris d’enterra, aquells que posaven quan fregaven el trispol– i molt especialment a n’Emma, na Maria i na Núria: sense la paciència i comprensió d’aquestes tres xiques, el llarg i sinuós camí… no ens hagués duit fins a Embat.  

 

Anuncis

Un pensament sobre “La meva història

  1. Hola Tomeu!! Tengo una sugerencia para esta sección de “la meva història”. Podrías contarnos cosas de tu vida, de cuando eras pequeñín, donde explicaras cuándo y cómo te empezó a gustar el mundo de la comunicación y de la historia….y de paso enseñarnos fotos de la época..
    Enhorabuena por le blog!
    Un besote muy fuerte
    Clara

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s