“Mira quién baila”, o com tudar els doblers públics

 

Ho he de confessar, jo no som de molt de ballar. Vaja, ni molt ni poc. Tenc amigues i amics que són grans balladors, i sempre he envejat d’ells aqueixa capacitat que tenen de, primer, coordinar els seus moviments no només entre els dos membres de la parella, sinó sobretot dins una mateixa persona –cosa que a mi em sembla gairebé impossible-. I si això ja resulta difícil, segon punt de la meva admiració: ballar en públic, no a la sala-menjador de ca seva. Deu ser per això -per aquesta incapacitat meva de ballar en públic- que sempre he estat un gran fan d’aquelles pel·lícules clàssiques que, des de la televisió dels anys ’70, em varen mostrar la bellesa dels moviments de parelles com la de Fred Astaire i Ginger Rogers amb “Cheek to cheek”, …tot i que diuen que Fred s’estimava més ballar amb Cyd Charise i les seves Silk Stockings.

 

 

Aquests antecedents no sé si justifiquen que avui parlem de Mira quien baila, el concurs de ball que Gestmusic (La Trinca) produeix pel vespre del dilluns a La1 de TVE. Per començar, cal felicitar qui va posar el títol a l’edició espanyola del britànic “Dancing with the stars” que també ha tengut un gran èxit als EUA; hagués estat fàcil traduir-lo per “Bailando con las estrellas”, però aquí s’optà per jugar amb el nom d’una pel·lícula (i coneixent els antecedents, podria haver estat pitjor). La presentadora és Anne Igartiburu (‘Hola, corazones’), i els jurats –que combinen professionals de l’ensenyament del ball amb personatges populars- han anat canviant al llarg de les set edicions. Els guanyadors van des de Claudia Molina fins a Nani Gaitán, passant per David Civera o Rosa López. Recentment ha començat la 7ena edició amb una agre polèmica sobre el que costa a les nostres butxaques un divertimento com aquest. La finalitat solidària (10.000 € per programa per a l’OnG que decideixi el vencedor) no aconsegueix amagar l’estranya sensació que senten els contribuents quan saben que una part considerable dels seus imposts són destinats a fer pujar l’audiència de la televisió pública a cop de talonari.

Les edicions successives han anat baixant un share que començà en el 28 % i que inexorablement s’ha reduït fins arribar, l’any passat, al 20 %; és a dir, un milió i mig d’espectadors menys. Per a reflotar el projecte, RTVE ha tirat la casa per la finestra i ha fitxat, com si d’un xeic àrab ficat dins la Premiere League es tractàs, els elements més adients per captar l’atenció del públic: una actriu (?) incombustible (Ana Obregón) carn de canó de la premsa del fetge i que, si la deixen a lloure, es farà amb el control del programa i treurà fora n’Igartiburu; un torero retirat vidu de “la más grande” (Ortega Cano); una presentadora filla de sa mare (Terelu Campos) i una altra filla de son pare (Vicky Martín Berrocal); un ex-futbolista (“dime algo Salinas”); o un humorista que ja fa bastant de temps que no es dedica a fer humor (Jorge Cadaval). La gràcia del concurs és no només veure’ls ballar sinó sobretot gaudir de les seves peripècies durant els assatjos que fan durant la setmana. És en ells on ens assabentam que el nostre favorit ha tengut un esquinçament o unes morenes els darrers dies …i això ens orienta de com ballarà el dilluns a vespre.

El volum econòmic que ha suposat aquest conjunt de fitxatges és un misteri; ni TVE ni Gestmusic han manifestat clarament què val cada programa. Oficialment, els participants no cobren un sou però, com apuntava un recent article d’El País titulat “¡Mira quién paga!”, s’ha especulat amb que les dietes d’Ortega Cano pugen a 30.000 € setmanals, una minúcia –tenint en compte com ha pujat l’IPC-, si els comparam amb els 48.000 € que es varen atribuir setmanalment a Carmen Martínez Bordiú, qui participà en l’edició de 2006. Probablement parlar de tant de doblers ens pot conduir a qüestionar si aquest és el model de televisió pública que volem o si, per contra, hi ha una altra manera de fer TV amb dignitat.

Jo no sé si és el camí a seguir però, curiosament, després de “Mira quién baila” arribà just a continuació una nova edició d’”El coro de la cárcel”, un reality ubicat a la presó de Lleó, diferent al que estam acostumats. I segur que més barat.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s