Telemonegal, o com estripar la teleporqueria

     El vídeo (boníssim i altament recomanable) ho diu tot: “les trampes de la tele”. Això és TeleMonegal, el programa de crítica televisiva de referència en el panorama comunicatiu en català. El podem veure a [M] Televisió de Mallorca (divendres vespre). Cada setmana, Ferran Monegal fa un repàs als continguts i tractament de les imatges que l’espectador veu per televisió i en fa un anàlisi, una crítica, una explicació, una ironia, o simplement, ens fa partícips d’una visió totalment diferent. El programa també convida a la reflexió i ajuda a prendre una certa distància de la realitat televisiva.

     Ferran Monegal és llicenciat per l’Escola de Periodisme de Barcelona (1973). Té una àmplia trajectòria professional que començà amb l’exercici de la crítica de teatre en el diari TeleExprés, i que continuà com a entrevistador de La Vanguardia, sots-director del diari El Noticiero Universal, i fundador i primer director del Diario Claro. Des del 1993 es el crític de televisió del diari El Periódico de Catalunya; la seva columna diària s’ha convertit en un referent per als seguidors del mitjà televisiu. També ha intervingut amb aguts comentaris a COM-ràdio, Ona Catalana, i Punto Radio; actualment intervé regularment a Onda Cero (en el programa “Julia en la Onda” de Júlia Otero).

     Des de setembre del 2003 dirigeix i presenta l’espai TeleMonegal, de periodicitat setmanal, a Barcelona Televisió (una tv pública municipal), i a un grup de cadenes agrupades en la Xarxa de Televisions Locals, que inclou, a més d’una seixantena d’emissores catalanes, les illenques [M] Televisió de Mallorca i a la Televisió d’Eivissa i Formentera. Amb aquest programa de crítica de TV-des-de-la-TV, Ferran Monegal ha aconseguit un enclau insòlit en el panorama audiovisual, assolint xifres d’audiència sorprenents, no obtingudes mai per les televisions locals, i essent, probablement el primer crític de TV que sovint surt parodiat a un espai d’humor. L’1 d’abril del 2008 va aconseguir una fita històrica en celebrar el programa número 200 en un Palau de la Música de Barcelona estibat de fidels seguidors.

     I tot això …per què? Perquè en Monegal ha sabut dur a la televisió un estil de crítica irònica, sarcàstica,… que ja havia donat a conèixer a la seva columna d’El periódico, però amb un component imprescindible per a parlar de tele: la imatge. El programa conté un recull d’imatges de la setmana, de diverses cadenes, sotmeses als àcids comentaris de Monegal: Tele5, Antena3, La1, Tv3,… amb més o menys intensitat, ningú no se’n salva. També inclou una entrevista amb qualque estrella (o estrelleta) de la tele; pel seu plató han passat personatges tan diversos com Jordi Pujol (veient-se parodiat per primera vegada, o això diu), Paqui Peña (la reportera d’Está Pasando), Isabel Gemio (en el programa d’aquesta setmana), Bruno Oro i Agnès Busquets (Polònia) o Àngel Martín (Se Lo Que Hicistéis) –amb rectificació de Monegal inclosa–.

     Les relacions del crític amb les celebrities del panorama televisiu han provocat més d’una polèmica pública, com la que manté amb Boris Izaguirre. Emperò, per ventura, una de les entrevistes més encertades va ser aquella en què Jordi Gonzàlez va ser acusat de fer “groguisme”, “sensacionalisme” (per exemple, amb el grip aviar) …i ell –com si cada dissabte a La Noria representàs un paper– ho va reconèixer, tan tranquil: al cap i a la fi “és un gènere televisiu” …“Pobre Lloro

   La veritat és que és d’admirar que puguem gaudir a un espai de televisió d’una crítica tan ferotge per a la “teleporqueria”, tan freqüent en els temps que vivim. Emperò en ocasions, Monegal “es passa” (sobretot en les formes) filant massa prim i demanant un rigor que és exigible als informatius, però no gaire fàcil de pair pels espectadors en els programes d’entreteniment. A més, també compta amb la intervenció d’un espectador que ha escrit a TeleMonegal per a comentar qualque programa que considera criticable (i això, com tots sabem, és realment fàcil: La Noria, Está pasando, Dónde estás corazón, El programa de Ana Rosa…), i argumenta les seves crítiques amb l’ajuda de les compromeses imatges que haurien de fer pujar els colors als responsables de més d’una cadena. Per acabar, en un espai d’animació de producció pròpia, “El Papitu” s’anima a dir tot allò que tal vegada fos massa fort per esser pronunciat en directe pel propi Monegal. Els crítics també tenen les seves limitacions.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s