“Lex” o com acabar sense donar explicacions

    Fa uns dies en Pere Estelrich va expressar un desig (ara anava a escriure un antojo): mirar d’esbrinar per quines cinc-centes certes sèries de TV –que han suposat una forta inversió de diners i d’esforços materials i/o personals– desapareixen un bon dia de la graella de la programació, tot i que hagin estat rebudes inicialment d’una manera positiva per l’audiència o, àdhuc -que diria en Montilla “polònio” :)- siguin apreciades per la crítica. Ah! I tot això sense dir ni ase ni bístia a l’espectador, és a dir –per als lectors més joves– sense donar cap explicació.

     Per a contestar la pregunta (en Pere parlava de Lex, una sèrie d’advocats de la qual en xerràrem fa uns mesos) necessitam partir de dues premises bàsiques:

     1) Tot per l’audiència. Si un programa es troba per davall del share mitjà de la cadena, té molts de números perquè el facin fora de la graella. Això de trobar-se per davall de la mitjana té la seva gràcia. És com quan feies el servici (sí, al·lotets, hi hagué una època en què alguns vellardos patirem “la mili”) i et deien allò de “el último …a limpiar letrinas”: a una sèrie d’x elements sempre n’hi havia d’haver un de darrer, a no ser que els 30 de la secció del caporal Vinyalar arribàssim tots de la maneta per a compartir excusats. En l’estadística passa el mateix. Diuen els consellers d’Economia, d’aquí i de tot arreu: “no acceptarem estar per davall de la mitjana, en termes de finançament”, i el ministre Solbes diu: “no us preocupeu”. I ja es poden preocupar… perquè sempre hi haurà qualque Comunitat Autònoma per davall de la mitjana (segurament 8 de 17, …i 8 de 17 estaran per damunt).

     A la tele ben igual. Si, posem per cas, una cadena obté una mitjana mensual del 15-17 %, no pot consentir audiències d’un 11-12 % en el prime-time d’una telesèrie que considera un dels seus bucs-insígnia. I això li ha passat a Antena3 amb Lex, la sèrie que ens agradejava bastant, fins que li han tallat el cap: ni l’adaptació de situacions i de personatges (nous aquí, però que ens sembla haver vist ja en produccions americanes com Shark; o haurà estat això, precisament…?); ni uns guions més acurats que els que estam avesats a sofrir; ni un repartiment atractiu, Nathalie Poza, Santi Millan, Kira Miró, i sobretot Javier Cámara, en el sarcàstic paper de Mario

      En els últims temps no han servit gaire ni les escenes pujades de to, ni el fitxatge galàctic de Paz Vega (a la qui Globomedia hauria pagat, diuen, 180.000 € per 4 capítols)… Res de tot això ha servit per fer més de dues temporades. Lluny queden els temps en què les cadenes donaven un cert marge de maniobra a les sèries i, en aquest punt, sempre se sol recordar la paciència d’Antena3 en el cas de Compañeros: començà la 1ª temporada el 1998 amb només un 21 % (eren altres temps, i això resultava poc en un mercat amb poques temàtiques i sense TDT), mentre que el seu punt àlgid va ser la 6ª amb un 31 % (5 milions d’espectadors), i amb uns temes i un tractament que –comparats amb els de les sèries d’adolescents actuals– semblaven d’infants de Primera Comunió.   

 

     2) El valor afegit. No totes les teles són iguals. Les públiques, en principi, no tenen –o no haurien de tenir– un esperit comercial, i hauríem d’esperar d’elles una major confiança en els seus professionals (o en les productores que li venen el producte) i un major respecte cap als espectadors (com els 2.000.000 de seguidors que, igual que en Pere, seguien els capítols de Lex… “I què?” deuen dir els executius de Planeta i A3). TVE o les autònomiques poden tenir interès en certs valors afegits immersos dins aquell capítol (l’ús d’una llengua determinada …o no; el tractament de certes temàtiques socials; el respecte a les minories…), però la realitat és que quan els índexs d’audiència baixen, aquestes cadenes també actuen i, si no les lleven, juguen amb les sèries fins enfonyar-les dins els racons més recòndits de la graella, a la 1 o les 2 de la matinada (i si no, que li demanin als seguidors d’Urgencias o El ala oeste de la Casa Blanca). Les privades també tenen la seva manera d’entendre el valor afegit. Imaginem una sèrie que “només” tengui un 15 % en prime-time. No mata. Però i si, fent un estudi detallat d’audiències, resulta que aconsegueix entre televidents de 13 a 24 anys, un… 46 % de quota de pantalla, amb una gran fidelitat, i que és 2ª opció entre els de 25 a 54 anys. Això els permetrà comercialitzar la sintonia de Despistaos, DVDs, revistes, descàrregues de mòbils, videojocs, tons, politons, i tota la pesca. Resultat: Física o Química. Difícilment passaran del 17-18 % però és igual. Ens els menjarem amb patates.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s