23-F · l’efemèride avançada d’un cop d’Estat

    Aquí hem parlat algunes vegades del docudrama, és a dir, aquell gènere televisiu i cinematogràfic que tracta amb tècniques dramàtiques fets reals –sovint històrics– propis, en principi, del documental, emperò que són convenientment adobats amb unes dosis, més o menys notables, de ficció. L’experiència d’Antena3, amb l’aniversari del 20-N i de la mort d’en Franco no va esser per tirar coets, però han tornat “a la càrrega”.

    Aquesta setmana hem tengut l’oportunitat de veure’n dos exemples més. Antena3 ha proposat 23-F: Historia de una traición, com una forma nova de revelar aspectes molt poc coneguts de l’intent de cop d’Estat del 1981. En aquesta sèrie que emeteren dilluns i dimarts es fonen ficció i realitat mitjançant una trama que relata la vida de dos amics militars que, en un moment clau de la història, se situen en bàndols polítics contraris (colpistes i demòcrates) s’enfronten, a més a més, per l’amor d’una dona. La minisèrie –que segueix l’estructura d’una tvmovie de dos capítols– està produïda per Antena 3 Films, la productora cinematogràfica del Grupo Antena 3, y Cuarzo Producciones (és a dir, solvència contrastada J El programa de Ana Rosa, ¿Dónde estás corazón?, Herederos,…). 23-F compta en el seu repartiment amb Sergio Peris-Mencheta i Héctor Colomé (en el paper de Zárate jove i vell), Pau Cólera i Manolo Zarzo (Leal jove i vell), Bárbara Goenaga (Arantxa) i Roberto Álvarez (comandant), entre d’altres. 

     La història comença quan, a la tardor del 2008, Leal –víctima d’una greu malaltia i condemnat en el judici del 23 F rep la visita de Zárate, antic company de armes, l’home al qual salvà la vida en un atemptat d’ETA i, també, el qui el va trair. A més, les vides de Gonzalo i Arantza, els seus fills, sofriran per secrets i traicions que ni tan sols sospiten, relacionats amb uns documents que guardava Leal que proven la implicació d’altes personalitats civils i militars, que ni tan sols foren investigats. La seva investigació revelarà que darrere del cop de Tejero hi havia un pla molt més ambiciós… i coneixeran secrets dels seus propis pares, als quals admiraven. El resultat ha estat curiós: segueix un format poc explotat aquí, amb un component de ficció i una tensió amorosa, habitual en el cinema nordamericà. El guió no és gaire consistent (tant podien cercar uns documents del 23-F com els de la fórmula de la Coca-Cola), les interpretacions bastant planes, i l’audiència li ha donat l’esquena: un 14 % dilluns i un 7 % al desenllaç de dimarts. A3 no es rendeix i amenaça amb una altra tv-movie sobre Adolfo Suárez. 

 

     La competència ha fet que Televisión Española estrenàs abans de l’aniversari del cop una coproducció amb TV3 en dos capítols 23-F: El día más difícil del Rey, que ara podeu veure sencera aquí, i aquí, a la seva pàgina web, de franc, i que ha triomfat totalment: 32 % dimarts i 36 % al desenllaç de dijous, amb 8,5 milions d’espectadors en el seu “minut d’or”. Produïda per Alea Docs & Films –una productora barcelonesa especialitzada en documentals per a TV3, TVE i altres cadenes europees– i dirigida per Sílvia Quer (directora de tv-movies i de sèries com Poble Nou, Laberint d’ombres o Majoria absoluta), compta amb un repartiment de luxe. Entre els protagonistes hi ha Lluís Homar (el Rei), Emilio Gutiérrez Caba (Sabino Fernández Campo), Juan Luis Galiardo (general Armada), José Sancho (Jaime Milans del Bosch) i Pep Munné (Francisco Laína, el president del govern provisional).

     Els primers moments del 23-F són de confusió. Ningú no sap què ha passat: sols que hi ha hagut crits i ràfegues de metralleta, i el poc que s’escolta a la ràdio, la qual retransmet en directe la votació. Durant les hores següents, el rei haurà de mostrar als militars indecisos que ell no estalona el cop. La minisèrie se centra en les figures dels tres colpistes més visibles (Tejero, Milans del Bosch, i Alfonso Armada) però reflecteix també la tasca dels militars que estigueren des del primer moment del costat de la Constitució (Juste, Gabeiras). L’èxit d’audiència ha premiat una producció impecable i una interpretació més que correcta (d’actors majoritàriament catalans), especialment en casos com els d’Emilio Gutiérrez Caba, de Pep Munné i, almenys en la meva opinió, de Lluís Homar; aquest gran actor se n’ha sortit amb un encert notable d’un difícil repte: interpretar el protagonista principal de la història en unes hores de les quals realment només en sabem la versió oficial, i encara. Se li han criticat alguns tics i detalls que pretenien fer un monarca més humà i “campetxano” però que resultaven, per alguns, poc creïble. Pens que aquí ha triomfat la feina d’un gran professional molt observador, tot i que coincidesc que certes llicències, atribuïbles als guionistes, em sobren: ses majestats fent cutxi-cutxi, demostrant una complicitat que desconeixíem fins ara no ens quadren amb la imatge de cartó-pedra que tenim de la parella reial. Una rentada de cara mediàtica, aprofitant l’avinentesa, no calia en una producció com aquesta.  

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s