Estimats poetes col·legials, pares i mares, amigues i amics: salut i dilecció. Primer de tot, vull donar les gràcies més expressives a les organitzadores dels Jocs Florals de Sant Gaietà, per convidar-me a dirigir-vos unes paraules, amb motiu de la seva 24ena edició dedicada a la disjuntiva, …o no, entre la vida al camp i la vida a la ciutat.
No. No he trabucat: no em dedic enguany a fer la competència als lectors de 4t de Secundària amb algun poema alusiu al tema. No és un poema, però jo diria que el gran Seath’tl –cap dels indis suquamish– sí que era, realment, un poeta. Han estat uns fragments de la seva Resposta a Isaac Stevens, governador de Washington, un discurs pronunciat el gener del 1855 per a contestar l’oferta de compra de les terres del seu poble per part del president nordamericà.
Aquestes paraules han estat reproduïdes sovint en les darreres dècades per a palesar les diferències entre les bondats del camp i el desassossec de la vida en unes ciutats en les quals “no hi ha cap lloc pacífic”. No sé què pensaria el gran Seath’tl de la progressiva sobreurbanització a què hem sotmès el camp mallorquí, però he de confessar que de vegades em sent –urbanita declarat com som– un indígena, nadiu d’una illa que em costa reconèixer.
Per cert, els historiadors sostenen que Seath’tl, malgrat tot, acabà signant el Tractat de Point Elliott. No els faceu cas… quina gent els historiadors 😉 Per ventura va vendre la terra, però mai no va vendre, creis-me, la seva ànima.
Amigues i amics secundaris, gràcies per escoltar aquests mots. Que tengueu un bon vespre, una vida, apassionant i apacible, urbana o pagesa …I com a bons poetes, la vostra ànima, per favor, no la vengueu mai.
e s c o l t i v e i g 
Al final la vía es volver a la naturaleza…. que no es volver al campo, sino a nosotros mismos.
Yo también soy indígena!
Un abrazo Tomeu!