Gràcies, senyor Maravall

ministre Maravall

La meva parella (no de pòquer, sinó de projecte vital… la meva dona, vaja) em va donar l’ultimàtum: si no feia neteja de papers al despatx del fons, les conseqüències per a la nostra convivència podien ser terribles. Així que aquest estiu, tira-tira, he anat tirant trastos. És el que té fer net: que, entre molta morralla que acaba al contenidor, sempre trobes alguna excepció que cal conservar. I quina és la millor manera per a servar de l’oblit allò que vares escriure 20 anys ençà (i que no havies tornat a llegir)? Penjar-ho al blog?.

No sé per quins inescrutables motius el Butlletí Informatiu de la Universitat de les Illes Balears (nº 9) gosà publicar, el novembre del 1986, aquesta carta que, com alumne de la UIB, dirigia al ministre d’Educació d’aleshores. Per als més joves (o per als desmemoriats) recordem que José María Maravall, catedràtic de Sociologia a la Complutense, va ser ministre (1982-88) amb Felipe González. Notareu que al 1986, de jovenet, servidor ja era de la broma i declarat partidari de la ironia, per molt empipat que estigués.

«Benvolgut senyor ministre:

El motiu d’aquesta carta és, en primer lloc, felicitar-vos molt efusivament per la millorada política de beques que el Ministeri, que tan acuradament dirigiu, porta a terme: l’ampliació d’aquests ajuts ha permès a humils estudiants com jo continuar en aquesta il·lustríssima Universitat baleàrica els estudis que –només Déu sap amb quina dilecció– vaig iniciar a Bolonya i París.

Emperò –i ja deia Obduli de Penyaforta que sempre hi ha d’haver un emperò– la vostra actuació sembla tenir l’envestida d’ase i l’arribada de somera: tant els meus companys com jo ens hem trobat amb la sorpresa que el vostre Ministeri ens considera becaris per a segons què, però per a segons què no. M’explicaré: alguns amics m’encoratjaren a seguir amb ells uns estudis pedagògics que, indefectiblement, m’havien de ser tan profitosos com els de 5è d’Història que cursava.

M’hi vaig avenir, alliçonat pel desig de saber cada pic més, i quan em vaig dirigir a fer efectiu el pagament de la matrícula una amable senyoreta em sobtà dient-me que els becaris no en pagàvem, ja que les despeses anaven a compte vostre. “Quina gentilesa” vaig pensar; no era aquest, digueren el vostre comportament habitual, per la qual cosa em resulta difícil de descriure l’alegria que em vàreu proporcionar.

Emperò –i ja deia Obduli de Penyaforta que sempre hi ha d’haver un emperò– sembla ver que Homo proponit, sed Deus disponit. Els idus de març portaren una missiva que pertorbà la pau del nostre monestir: “La exención de tasas académicas de que disfrutan los alumnos becarios de 5º curso de carrera no se extiende a la tasa del Curso de Aptitud Pedagógica y, en consecuencia, esta Dirección General no compensará a las Universidades por las tasas no ingresadas por tal concepto”. Per això, l’ICE d’aquesta universitat ens pregà que abonàssim les 10.800 pessetes de matrícula… –la mar, creis-me, com més té més brama– “a la mayor brevedad posible.

Crec, sens dubte, que –com deien els nostres majors– de la desgràcia de Judes, Sant Macià tragué ventures. Per ço, vull trametre-us les més expressives gràcies, senyor, per la vostra sempre sàvia decisió. Gràcies, idò, per haver-nos mantingut durant alguns mesos entre la candidesa i la ingenuïtat pròpies de la nostra condició d’estudiants. Gràcies, idò, per haver-nos despertat del dolç somni i haver-nos retornat a les arbitrarietats de sempre, que ens recorden que a l’ensenyament universitari –com a tants d’altres àmbits– “el cambio” sembla que arribarà quan l’ase serà mort de rialles. Gràcies, en definitiva, perquè manteniu l’actitud sempre digna i coherent que tot governant ha de demostrar vers els seus administrats: com ho diria? generosament gasiva, sincerament embullosa, enlluernosament …fosca.

Emperò –i ja sabeu què deia Obduli de Penyaforta– una altra vegada no empreu, si voleu, aquests mètodes enganyívols amb un pobre monjo estranger com jo… Al Continent, on vós i jo vivim, més enllà del braç de mar que ens uneix i ens separa del més bell regne enmig de la Mediterrània, encara recordem aquelles paraules evangèliques: “La veritat us farà lliures”. No ho oblideu.

Déu vos guard per molts d’anys»

 

GUILLEM DE BASKERVILLE

 (per la transcripció: Tomeu Orell) 

 

7 pensaments sobre “Gràcies, senyor Maravall

  1. Queda clar que s’Administració Pública no ha canviat gaire des de 1986. Mireu pes costat bo, ja deus haver amortizat ses 10800 pessetes :-))

  2. Ai amic Tomeu, haver arribat de l’estiu i veure que tu fas neteja de papers em sona a profunda depresió primaveral. Record perfectament quan escrigueres la carta i també la nomenclatura de Guillem de Baskerville que no feia més que traspuar la nostra veneració al món medieval, a les frases fetes de la assignatura de Paleografia i també a Umberto Eco. Aquests dies també he revisat vells papers i crec que em posa un poc trist. Fins aviat

  3. Estic totalment d’acord amb el comentari del Pep Merino. A l’estiu tota cuca viu. L’hivern es retorn a l’escola. Llavors, tota cuca mor? Maleït Grip.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s