GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA • 6. Alfred Hitchcock

Arribam a la nostra sisena reflexió sobre el Fracàs, amb una pregunta que ja és un clàssic: en el món del cinema, què és fracassar? O dit d’una altra manera, quan triomfa una pel·lícula o un director determinat?  Què és millor? Tenir el reconeixement de la crítica i dels companys de professió (reflectit en els guardons i homenatges) o gaudir del favor del públic en taquilla, per a omplir bé les butxaques del productor, i del director si s’escau?

     Se sol plantejar aquest dilema davant de personatges com Alfred Hitchcock, nascut a Londres el 1899, nacionalitzat estatunitenc (1956), i desaparegut a Los Angeles el 1980. Aquest jove, educat en una estricta família catòlica, realitzà el 1926 el seu primer film important: The Lodger, una pel·lícula muda basada, en part, en la història dels assassinats de Jack l’Esbudellador; aquí ja va fer el seu primer “cameo”. Hitchcock se’n convertí en un especialista i va aparèixer, de forma breu i gairebé desaparcebuda, sense diàleg, en 37 de les seves pel·lícules. El 1940 realitzà el seu primer film nordamericà, Rebecca, que va ser reconegut amb 11 nominacions als Òscars, de les quals tan sols en va obtenir 2: a la millor fotografia en blanc i negre, i a la millor pel·lícula (que no guanya el director, sinó el productor: David O. Selznick).

     S’ha parlat molt de les característiques personals de Hitchcock com a cineasta: un caràcter díficil (agreujat per les complicacions d’una obesitat mòrbida que el dugué fins als 135 quilos), la negativa a treballar amb infants i/o animals (excepte els ocells :), l’ús dels McGuffin (un excusa argumental –un collar, uns papers– per a captar l’atenció de l’espectador, però totalment superflua a l’hora de seguir la trama principal),… Però, sobretot, el perseguí l’obsessió per les actrius rosses: Ingrid Bergman (Encadenats, Recorda), Grace Kelly (La finestra indiscreta, Crim perfecte, Atrapa un lladre), Vera Miles (Fals culpable), Kim Novak (Vertigen), Tippi Hedren –mare de Melanie Griffith– (Els ocells, Marnie la lladre). Aquestes muses rosses eren considerades per Hitch molt més atractives que les morenes, a causa del misteri que les envoltava. Fins i tot, hi ha una cançó de Loquillo que en parla.

El 1958 rebé el Globus d’Or per la sèrie Alfred Hitchcock presenta i la Copinya de Plata del Festival de San Sebastián dues vegades: aquell any per Vertigen, i el següent per Perseguit per la mort (“Con la muerte en los talones”). Precisament, el 1958 havien diagnosticat un càncer a sa dona, un fet que l’afectà profundament, i que culminà tot un seguit de fracassos: des de Rebecca (1940) fins a Psicosi (1960) va ser nominat 5 vegades a l’Òscar al millor director …i no en va aconseguir cap; per Alfred Hitchcock presenta va ser nominat a 3 Emmys, i no en guanyà cap; va ser candidat a 3 premis del Festival de Cannes i una vegada al Lleó d’Or del Festival de Venècia, i no en va tenir cap. 

Sobre el fet que mai no guanyà cap Òscar –el símbol de l’èxit a la indústria cinematogràfica internacional– hi ha les teories més diverses, fins i tot, alguna “llegenda urbana”: hi ha gent que creu que és massa casualitat que genis com Orson Welles, Ernst Lubitsch, Howard Hawks, Stanley Kubrick i el propi Hitchcock no el guanyassin mai. …I si en realitat formassin una espècie de societat secreta que, de forma interessada, repartís els Òscars als directors, actors, actrius, guionistes, que “ells” volguessin promocionar dins la indústria?

     En això dels Òscars hi ha casos curiosos com el de Charles Chaplin, qui el guanyà només per composar la música de Llums d’escena (“Candilejas”) mentre que com a director tan sols rebé òscars honorífic. Molts d’actrius i actors com Greta Garbo, Cary Grant, Kirk Douglas o Richard Burton tampoc no el guanyaren mai. Els casos més cridaners són els de Glenn Close i Albert Finney que han tengut 5 nominacions i cap Òscar, però el més espectacular és el del pobre Kevin O’Connell, tècnic de so, nominat en 20 pel·lícules, sense cap Òscar ni un.  

     De totes formes, no podem considerar Hitchcock un fracassat. Va tenir el favor del públic –de fet, les cadenes de TV, sobretot les temàtiques, segueixen programant les seves pel·lícules avui en dia perquè saben que tenen bona audiència–, de part de la crítica i especialment dels directors de la Nouvelle Vague com François Truffaut. A més, en els darrers anys de la seva vida va rebre el reconeixement de l’American Film Institute (1979) a tota la seva carrera, i de l’Acadèmia de Hollywood, que no li donà cap Òscar, però sí el Premi Irving Thaler (1968). La reina d’Anglaterra Isabel II li concedí el títol de Cavaller de l’Orde Britànic, amb el tractament de Sir, també el 1979. En va gaudir poc, però pitjor és res, no?  

 

GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA és una secció de TASSA I MITJA

· IB3 ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s