GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA • 8. Eurovisió

Encara existeix Eurovisió?  Sí, especialment per a Lituània-Estònia-Letònia, que formen com un pack dels Estats Bàltics. I qui diu aquestes potències mundials de la música, diu també tants i tants milions d’europeus que quan arriba la nit d’Eurovisió no només s’asseuen davant la tele per a escoltar una vintena de cançons, més o menys festivaleres, més o menys horroroses, sinó que ara també es gasten els seus dinerons en enviar SMS per a votar el tema que més els agrada (que ja són ganes!)

Hi hagué un temps, quan no hi havia telèfons mòbils, en què l’èxit o el fracàs de la participació eurovisiva depenia exclusivament d’un jurat. Cada país ha tengut èxits i fracassos, depenent de la conjuntura musical i, diuen, política. Espanya ha tengut de tot, més aviat fracassos, però a la consciència col·lectiva n’hi ha un que sobrepassa tots els altres: Qui fa servir la meva barca?

“¿QUIÉN MANEJA MI BARCA?” va ser la cançó que va representar a Espanya en el Festival del 1983, interpretada per la cantaora Remedios Amaya, desconeguda per al gran públic, i una de les cantants preferides per Camaron. El tema va acabar en darrera posició amb zero punts, i va ser una de les poques vegades en què Espanya no va rebre cap punt en el concurs. No és l’única… que n’hi ha molts que ho creuen:

1962   Víctor Balaguer       “Llámame”                          0 points         13è lloc

1965    Conchita Bautista   “Qué bueno, qué bueno”  0 points         15è lloc

Altres moments gloriosos:

1963   José Guardiola        “Algo prodigioso”               2 points         12è

1964   Los TNT                    “Caracola”                            1 point           12è

1999   Lydia                         “No quiero escuchar”        1 point           23è

Amb l’arribada a Televisió Espanyola de José María Calviño, primer director de RTVE proposat pel PSOE, la nova direcció de l’ens va decidir canviar el model de TV pública apostant per programes innovadors i avantguardistes com La bola de cristal, Si yo fuera presidente o La edad de oro. Això també afectà el model de cançó enviada tradicionalment a Eurovisió, allò que als anys ’60 i ’70 anava de la “cançó melòdica” a la “cançó (descaradament) festivalera”. Aleshores, s’optà per escollir de forma interna (per part dels directius de la cadena i sense organitzar cap concurs de cara al públic com havia passat algunes vegades) un tema que representàs els nous temps i els nous gèneres musicals que estaven sorgint.

La cantant escollida va ser Remedios Amaya, una cantaora de 21 anys amb una forta projecció en aquella època dins del flamenc amb dos discs fins aleshores, i el tema triat va ser compost per Isidro Muñoz i José Miguel Évora. En aquests anys el flamenc encara no gaudia de la projecció internacional que té ara, de manera que l’aposta va ser considerada arriscada i qüestionada per alguns mitjans de comunicació. La lletra de la cançó gira en torn de les emocions (l’amor, la passió, la gelosia); en l’apartat musical barrejava elements tradicionals del flamenc amb instruments electrònics com sintetitzadors i guitarres. Per ço, en els dies previs al concurs va ser descrita per la BBC, com un tema molt ètnic“, cosa que, sincerament, no sé si era més apropiat per un Festival de Danses i Músiques del Món que per a l’Eurovisió de tota la vida. 

El viatge a Alemanya, país que organitzava el festival, va ser el primer que Remedios va realitzar a l’estranger en tota la seva vida, i la representació va estar plena de contratemps. L’artista pensava vestir un vestit negre el dia del festival, però l’escenari de Munic, del mateix color, va obligar a Remedios a portar el vestit del videoclip, d’una sola peça fins als turmells. Així mateix va haver d’actuar descalça en no tenir unes sabates a joc amb el vestit (a mi, que voleu que us digui?, això em sona a excusa per justificar davant el gran públic una decisió que volia ser trencadora amb l’estereotip eurovisiu). Això d’anar descalça no agradà gens Amaya, qui es va negar a sortir així, en principi, perquè considerava que podia donar-li mala sort.

L’actuació de la criatura va acabar en darrera posició, empatada amb Turquia. Remedios Amaya va atribuir el seu resultat a “coses que passen” i va afirmar que “no té la culpa ningú“: no se li coneix cap activitat política posterior, però s’ha de reconèixer que el llenguatge dels polítics ja se li havia aferrat. La direcció de l’ens públic va considerar que l’última posició es va deure a un xoc cultural i va assumir tota la responsabilitat, tot i que tampoc no va trascendir cap dimissió, cosa que hagués estat ben saludable, si és que hi havia motius per dimitir. La premsa de l’època carregà contra TVE en considerar que la televisió pública no s’havia prendre seriosament l’esdeveniment, cosa que a mi també em fa dubtar perquè la meva pregunta és: cal “prendre’s seriosament” un festival com aquest? De veres que el prestigi nacional depèn, com es va dir llavors, d’una pantomima com aquesta, i no d’altres fets realment prestigiosos com… els Mundials de Futbol?  …I si no, demanau-ho als italians que ja fa temps que es retiraren d’Eurovisió, perquè ells –que sí es prenen la cançó seriosament- tenen el Festival de San Remo i… juguen una altra Lliga !!

Després de l’última posició, Remedios Amaya va publicar un àlbum de tall tradicional el 1984, “Seda a la pell”, i es va retirar dels escenaris, en part per la mala posició assolida. L’artista no va tornar amb un nou treball fins al 1997, quan amb un nou disc “Turu Turai” va vendre 150.000 còpies, i posteriorment ha realitzat gires nacionals i internacionals. La seva veu ha tengut excel·lents crítiques musicals, amb diversos treballs discogràfics com “Me voy contigo”, “Soy gitana”, “Sonsonete”, i el recopilatori “Grandes Éxitos“, la qual cosa no deixa de tenir una certa ironia.

Remedios ha declarat en els darrers anys que continua orgullosa de la seva participació al festival i que no n’està penedida. Per la seva banda, Televisió Espanyola va relegar l’emissió del Festival de 1984 a la 2ª cadena per primera vegada en tota la seva història, en considerar que amb la última posició l’esdeveniment havia perdut interès. L’ens públic no va tornar a emetre el festival per LaPrimera fins a l’edició de 1993, i… encara dura. Llàstima.

 GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA és una secció de TASSA I MITJA

· IB3 ràdio en directe ·  http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3.m3u

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s