GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA • 9. Jerry Lewis

Quin criteri se segueix per determinar que una pel·lícula ha triomfat?

És suficient tenir una bona taquilla, com per “empatar” entre ingressos i despeses?

O triomfar implica treure una doblerada als cinemes, a escala local o planetària, com a conseqüència del suport unànime del públic de mig món?

O, més aviat, triomfar és agradar a un parell (mallorquí) d’aquests espectadors, que són molt influents i que la gent anomena “crítics”?

O, per ventura, triomfar és conjuminar els dos èxits: que la crítica reconegui la tasca d’un equip tan enorme de persones amb un premi (…i un Òscar, què tal?) i que, alhora, molta de gent pagui per veure la pel·lícula?

     Perquè si és així, per contrapartida, el pitjor dels fracassos d’un film deu provenir de conjuminar els dos fracassos: que no vagi ningú als cinemes a gaudir-ne (no estrenar-lo ajuda molt a aconseguir-ho), i que les poques persones que l’hagin pogut veure coincideixin a afirmar que és un autèntic desastre (sempre trobaràs voluntaris per a destruir la hipotètica fama d’una cinta que no s’ha pogut estrenar i, de vegades, ni s’ha pogut filmar).

     El tema de les pel·lícules maleïdes dóna per molt però avui ens centrarem en una de Jerry Lewis. Per la gent jove que ens llegeix… Jerry Lewis (que nom realment Joseph Levitch) ha estat una figura còmica molt popular als EUA durant els anys ’50 i ’60 (amb èxits com The Nutty Professor [‘El profesor chiflado’], 1963) i la crítica francesa dels Cahiers du Cinéma el valorà com un dels grans directors de comèdia de la Història del Cinema.

     Lewis, que va néixer al 1926, ha lluitat en els darrers 30 anys contra dos atacs de cor, una meningitis, un càncer de pròstata, la diabetes,… i és considerat el creador dels cèlebres Telemaratons que se celebren a Nordamèrica, cada 1r de Maig, amb l’objectiu de recaptar milions de dòlars per a vèncer aquestes malalties. L’Acadèmia de Hollywood li concedí el Premi Humanitari Jean Hersholt… però mai no guanyà l’Òscar (ni tan sols hi estigué nominat) i és l’autor d’una de les pel·lis més maleïdes del món.

     El dia que el pallasso va plorar (The day the clown cried) està basada en un llibre del mateix nom, de Joan O’Brien, que va co-escriure el guió. És considerada una pel·lícula fallida, de la qual, durant anys, se n’ha qüestionat l’existència. Jerry Lewis interpreta Helmut, un vell pallasso alemany fracassat, despatxat del circ perquè ja no fa riure ningú, que es dirigeix al primer bar que troba per ofegar les seves penes. Després d’unes copes, té l’ocurrència de mofar-se del Führer en presència d’uns agents de la Gestapo que el detenen i el condueixen a un camp de concentració. Allà, Helmut braveja del seu passat de pallasso famós, i els nazis l’obliguen a actuar, sota amenaces.

     Els presos qüestionen el seu prestigi, acaben per tirar-lo al fang i, a certa distància, se senten rialles dels nins que acaben d’arribar al camp. Helmut aconsegueix confeccionar una desfressa, amb unes sabatotes, un capell i uns pantalons enormes, es maquilla la cara amb cendres… i el seu públic va creixent fins que un dia el cap del camp s’adona: “queda prohibida la convivència entre aris i els qui no ho són“, però el pallasso ho ignora i és castigat. Els nazis li ofereixen la llibertat a canvi de que calmi els infants que s’han de traslladar a Auschwitz i no paren de cridar i plorar. Helmut accepta, els explica que van cap a “un lloc millor”, però és tancat accidentalment al furgó i viatja al costat d’ells.
No té mala pinta, no? Alguns han vist, per la temàtica i el tipus de personatges, un precedent de La vida es bella.

     Però el guió es desbarata… (o no). El comandant d’Auschwitz li explica l’ús dels forns crematoris i l’ordena que els hi dugui (com una espècie de flautista d’Hamelin). Helmut replica “No, no som un d’ells, som un alemany lleial, no em podeu matar!”, fins que, abatut, es rendeix i el comandant li diu: “ara vostè és un de nosaltres”. Finalment, els condueix amb enganys a “les dutxes” de la cambra de gas, entra amb ells, canten i riuen, i les portes es tanquen en un tràgic final. El rodatge començà el 1972 (amb localitzacions a França i Suècia), però el coproductor Nat Wachsberger no veia clar l’èxit del film, i es declarà insolvent abans de completar-lo, tot i que un primer muntatge va poder ser vist per persones properes a Jerry Lewis (protagonista, codirector i coproductor) que li desaconsellaren.

     Un crític, amic seu, escrigué: «amb la major part d’aquestes coses, l’anticipació o el concepte és millor que la cosa en si». El codirector de la pel·lícula, el francès Jean-Jacques Beineix afirmà que, per ventura, Hollywood no estava preparat per una mescla tan confusa, i diuen que sublim, entre Drama i Comèdia. 25 anys després l’Acadèmia premià, amb 3 Òscars, La vida és bella, la faula plena de tendresa i fantasia de Roberto Benigni. Tal vegada, Lewis, com els grans creadors, no fracassà: senzillament, s’anticipà en el temps.

 GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA és una secció de TASSA I MITJA

· IB3 ràdio en directe ·  http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3.m3u

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s