“En la ciudad sumergida” de José Carlos Llop, una banda sonora

La nostra audició d’avui a Ràdio Marratxí (92.9 FM) serà una mica particular. Altres vegades, hem comentat una sèrie de cançons amb l’amic Biel Massot a la secció “Tot Música” del programa Amb P de Portula, seleccionades per mi amb un criteri històric, amb la temàtica comuna de l’amistat, o amb la finalitat de donar a conèixer una iniciativa solidària com La Marató de TV3. Però en aquesta ocasió la selecció la feta un altre. Avui es tracta d’escoltar les músiques que apareixen citades a un magnífic llibre de recent aparició: En la ciudad sumergida (Ed. RBA, Barcelona, 2010) un èxit de vendes a la darrera Fira del Llibre, obra de l’escriptor mallorquí José Carlos Llop, col·laborador habitual del Diario de Mallorca i altres periòdics. A En la ciudad sumergida, l’autor (nascut el 1956) parla de Ciutat, però d’una ciutat que ja no existeix (la Palma dels anys ’60 i ’70), recobrant la memòria sentimental d’uns carrers pels qui passejaven Jean Seberg, Robert Graves, Joan Miró, Baltasar Porcel o Camilo José Cela, i de tertúlies literàries com la de Llorenç Villalonga al Cafè Riskal.

1.- MARIA DEL MAR BONET: “Alenar”. Diu Llop (pàg. 96) que aquesta cançó inclou tot el color, els clarobscurs, la llum, i els olors de la ciutat mediterrània. No està dedicada a Palma (parla del carrer dels Cavallers de València, de geranis i d’ombres) però és igual; es converteix en la cançó de la seva ciutat en els dies de sol, mentre una guitarra marca el seu ritme, més viu i alegre que mai: “Entonces veo la calle Apuntadores, cuando aún no había cumplido veinte años. Veo la discoteca Gringo, el centro de boxeo, el bar Barcelona, el trajín humano en un moderato cantabile”.

Alenar és una cançó del disc del mateix títol (1977) on també hi havia “Què volen aquesta gent?” que aquí podem escoltar en una actuació en directe de Maria del Mar Bonet, acompanyada pels Quilapayún.

2.- JOHAN SEBASTIAN BACH: “Sonata nº 3 en La Major per a flauta i clavecí”. El pare de l’escriptor, coronel d’artilleria, va ser destinat al quarter de la carretera de Valldemossa, i això va suposar per a tota la família sortir de “dins Palma”, per a viure fora murades. En un nou tocadiscos estéreo, la banda sonora de la seva adolescència (pàg. 104) combinava música “moderna” i “clàssica”, amb peces de Beethoven, Haendel, Chopin, o Johan Sebastian Bach, com aquesta sonata nº3 en La Major per a flauta i clavicèmbal BWV 1032, de la qual escoltam el seu segon moviment “Largo e dolce”

3.- PIOTR ILITX TXAIKÒVSKI: “Obertura 1812”. Aquesta peça va ser escrita (1880) per a commemorar la victoriosa resistència russa del 1812 davant l’ofensiva de la Grande Armée napoleònica. Durant la seva visita als EUA el 1891, Txaikòvski dirigí –en la inauguració del Carnegie Hall de Nova York– aquesta obra, que passà a convertir-se en un clàssic de les festes anuals de la independència nordamericana. José Carlos Llop conta (p. 104) que ell i el seu germà Javier escenificaven aquesta obertura amb una partida de soldadets: la retirada de Napoleó, els campaments nocturns, l’atac dels cossacs… Escoltam el final triumfal de l’obra (en versió de la Simfònica d’Oslo), famós perquè inclou una sèrie de canonades d’artilleria i repicada de campanes que, diuen, Txaikòvski no va poder gaudir mai, ja que sovint han estat substituïdes per percussió. L’Obertura 1812 ha format part de la banda sonora de pel·lícules com Help! (dels Beatles), Bananas (de Woody Allen), El Club dels Poetes Morts (xiulada repetidament pel personatge de Robin Williams), o V for Vendetta (en l’espectacular escena final que inclou la voladura del Parlament anglès)

I qualque internauta ha tengut la mateixa idea que jo: i si al cèlebre anunci de l’explosió de colors del Sony Bravia li canviam la música original (La Gazza Ladra, de Rossini) pel final de l’Obertura 1812… ?  El resultat és aquest.

4.- JIM MORRISON & THE DOORS: “The end”. Conta Llop (pàg. 108) que als 23 anys va passar el campament del servici al CIR 14 de Palma, on un parell de matins cada setmana era alliberat de fer instrucció per tal de fer llistats i omplir fitxes a les oficines de Selecció de Personal: eren quatre reclutes i un caporal, fent feina a una gran taula central amb un radiocasset on de vegades sonava la veu de Jim Morrison i la música de The Doors, “como si estuviéramos patrullando en una barcaza por el río Mekong”. Està parlant, naturalment, de la cançó d’aquest grup de rock psicodèlic The End, utilitzada com obertura de la pel·lícula Apocalypse Now pel director Francis Ford Coppola, company de Morrison a la UCLA, on es graduaren tots dos en cinema.

5.- GEORGES MOUSTAKI: “Le Métèque”. El Bruselas és al carrer Estanc, prop d’Es Born de Palma, i en els anys ’70 era el millor bar nocturn de Ciutat. Llop recorda (pàg. 207-208) l’entrada, en certa ocasió, de Baltasar Porcel en aquell bar ple d’escriptors, quan era recent la presentació de la seva novel·la Cavalls cap a la fosca. Sa madona (“una potente, madura y guapota mallorquina que bien podría haber sido italiana”) tenia el costum d’obrir i tancar el local amb la mateixa música: Le Métèque (1968) de Moustaki, un prototip, precisament, d’estrangeria (nascut Yussef Mustacchi a Alexandria, es crià en un ambient intercultural jueu, grec, italià, àrab i francès, i adoptà el nom de Georges en honor de Georges Brassens, a qui considerava el seu mestre).

6.- ROBERTA FLACK: “Killing me softly with his song”. A Gomila, els anys ’50 i ’60 havien estat l’època daurada dels “picadors” indígenes que “entraven” a les estrangeres al Monaco, al Joe’s, El Patio o a Tito’s, que aleshores no era una discoteca, sinó una boîte o un night-club, on podien escoltar en directe l’actuació de Ray Charles, Shirley Bassey, Charles Aznavour, o Adamo. Altres locals constituïren bona part de la banda sonora de la joventut mallorquina dels anys ’70 o ’80: el territori del nostre escriptor (p. 278-281) incloïa bars musicals com el Chotis, el Carroussel, La Polilla (on sonava David Bowie o Lou Reed), i tan sols una discoteca, Tiffany’s, amb els acords de “Killing me softly with his song”, un tema que popularitzà Roberta Flack, i que guanyà dos grammys (1973).

7.- LEONARD COHEN: “Famous blue raincoat”. Segons José Carlos Llop, “existe una poética de la barra de bar que me sabía bastante bien pero me sentaba bastante mal (…) no fue cosa de días, ni de semanas, ni de meses; salí a la calle a los dieciséis y regresé a casa a los veintitrés” (pàg. 283). Era l’època dels cabells llargs, les americanes de pana, les jaquetes de pell, els calçons Levi’s, les barbes, les espardenyes d’espart i la senalla plena de llibres i discos. La música era, per ell, una altra forma de respiració, i aquesta “Famous blue raincoat” de Leonard Cohen era una de les seves cançons preferides; ho és encara quan plou i es troba tot sol. Aquest trist tema ofereix el punt de vista d’un home que ha vist com es rompia el seu matrimoni a causa de la infidelitat de sa dona amb un dels seus millors amics, al qual li dirigeix una carta.

8.- DOOLEY WILSON: “As time goes by”. Quan els marines de la Sisena Flota arribaven al port de Palma, molts d’aquests joves nordamericans passejaven pel Born, s’endinsaven en el carrer Apuntadors, i els més veterans (“els últims del jazz”) acabaven al Bar Bruselas, del carrer Estanc. Els oficials eren molt correctes i bevien whisky doble; els mariners mesclaven conyac amb cervesa i, per anar a l’excusat, feien el gambirot com si encara estiguessin a alta mar. De vegades qualque habitual s’asseia al piano i tocava “As time goes by”; “pero ni el bar ni nuestra vida eran, todavía, Casablanca. Si tuviera que definir su atmósfera, con una analogía ésta sería la de las caves del Sena, veinte años atrás, cuando Sartre y el Castor se pasaban las jovencitas. Mezclado, claro, con cierto espíritu de nouvelle vague” (pàg. 287). Escoltam la cançó de Casablanca interpretada, a petició d’Ingrid Bergman, per Dooley Wilson: actor, cantant i bateria, no era pianista, de manera que tocà i cantà en playback a la pel·lícula.

9.- BOB DYLAN: “Like a rolling stone”. En acabar la bauxa, de matinada, els joves vorejaven el Passeig Marítim i contemplaven la mar i les barques com amb una promesa: “la de escapar del fatalismo de ser palmesano, una fatalidad a la que se quería dar la espalda, mientras en un cassette Philips sonaba la voz de Bob Dylan cantando Like a rolling stone”. Aquesta cançó del 1965 –polèmica entre els seguidors del cantautor que es queixaven de la seva deriva rockanrolera– arribà al nº 2 de les llistes dels discos més venuts als Estats Units i al nº 4 a Gran Bretanya; també ha estat considerada la nº 1 entre les “500 millors cançons de tots els temps” segons més d’un centenar d’experts i crítics musicals consultats per la revista Rolling Stone. Una bona manera d’acabar aquest recull de cançons, recull de la memòria juvenil de tota una generació.

 

“Tot música” és una secció del programa

Amb P de Pòrtula (Ràdio Marratxí 92.9 FM)

dimecres de 17:00 a 19:00 (repetició: diumenge de 8 a 10)

 

• RÀDIO MARRATXÍ en directe •

 http://www.radiomarratxi.es/flashplayer.html

Anuncis

2 pensaments sobre ““En la ciudad sumergida” de José Carlos Llop, una banda sonora

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s