Riure o plorar? Música de comèdies

     A una pel·lícula que us agrada més? Plorar o riure? Sortir pensant en alguna curolla existencial o passar simplement una estona agradable amb allò que anomenam –de vegades lleugerament i de manera una mica despectiva– “cinema d’evasió”. La nostra audició de dimecres passat a Ràdio Marratxí (92.9 FM) anà de rialles i somriures, i de bandes sonores de comèdies més o menys recents. Altres vegades, hem comentat una sèrie de cançons amb l’amic Biel Massot a la secció “Tot Música” del programa Amb P de Portula, seleccionades per mi amb un criteri històric, amb la temàtica comuna de l’amistat, amb la finalitat de donar a conèixer una iniciativa solidària com La Marató de TV3, o amb el repte d’escoltar, en gairebé una hora, la majoria de les músiques que apareixen citades a En la ciudad sumergida, obra de l’escriptor mallorquí José Carlos Llop. Però avui toca música de comèdies…

Unchained melody, de Righteous Brothers.- Ghost és una comèdia fantàstica (no és que sigui magnífica, sinó del gènere fantàstic) de Jerry Zucker (1990). Una nit, en un sinistre carreró de Nova York, Sam (Patrick Swayze) és mort davant de la seva companya (Demi Moore) i es converteix en un fantasma, que arriba a comunicar-se amb una falsa mèdium (Whoopi Goldberg), qui descobreix així els seus poders de vident. Sam tracta de comunicar-se amb Molly per trobar el seu assassí, i alguna cosa té que veure aquesta cançó amb el torn de ceràmica de la protagonista.

Respect, de Aretha Franklin.- El diari de Bridget Jones és una comèdia romàntica dirigida per Sharon Maguire (2001) i basada en la novel·la del mateix nom de Helen Fielding. La història inspirada (d’enfora) en l’obra de Jane Austen Orgull i prejudici, narra la vida, en clau humorística, d’una jove britànica en la trentena (Renée Zellweger) que busca el seu lloc en el món malgrat tots els obstacles que es troba pel camí a l’editorial on s’enamora del seu cap (Hugh Grant), malgrat sa mare té un altre candidat a ser l’home de la seva vida (Colin Firth).

What a feeling, d’Irene Cara.- The full monty és una pel·lícula britànica de Peter Cattaneo (premi BAFTA al millor film del 1997): Gaz i Dave, dos antics obrers d’una fàbrica de Sheffield (Anglaterra) són a l’atur i decideixen fer striptease per fer diners ràpidament. Per això, organitzaran un càsting per a formar un grup i assajar per al gran show final. La BSO inclou clàssics com You Sexy Thing, You can leave your hat on, We are family, Je t’aime… moi non plus,… i aquest tema composat per Giorgio Moroder, òscar a la millor cançó del 1983, quan es va incloure originalment a la pel·lícula musical Flashdance.

Ain’t no sunshine, d’Al Jarreau.- Notting Hill és una comèdia romàntica de Roger Hill (1999): William (Hugh Grant), queda de pedra quan Anna Scott (Julia Roberts), l’estrella de cinema més famosa del moment a Hollywood entra a la seva llibreria en el barri londinenc de Notting Hill. William s’embolica en un enamorament complicat, per al qual compta amb la complicitat dels seus inseparables amics, entre els quals destaca el seu company de pis el singular Spike (Rhys Ifans), que observen incrèduls com en William viu una història romàntica –dificultada pels paparazzi de la premsa del cor– amb una dona que és vista com impossible d’aconseguir per a qualsevol altre home dels mortals. Aquesta representació del pas de les estacions en la vida del barri, a través d’un fals pla-seqüència, em sembla ben original (l’embarassada del principi ha tengut un infant maquíssim, al final…)

Raindrops keep falling on my head, de B. J. Thomas.- Forrest Gump és una comèdia dramàtica (?) de Robert Zemeckis (6 òscars al 1994) que conta la vida d’un jove, físicament discapacitat a la infantesa a causa de les dolències que té a l’esquena, que, com que el perseguien altres nins, va aconseguir córrer més aviat que qualsevol d’ells. Forrest Gump serà molt bo al futbol americà, serà soldat al Vietnam, i també campió de ping-pong, excepcional en la Marató (es passa correntsos mitja pel·lícula), capità de corbeta, i fins i tot milionari. Per procediments d’inserció en la imatge de documentals de l’època, Forrest Gump està fortament implicat en la història del seu país en escenes amb Richard Nixon, Lyndon B. Johnson, Elvis Presley, John F. Kennedy, John Lennon i George Bush. La BSO és també un recull de la bona música d’aquells “anys prodigiosos

A kiss to build a dream on, de Louis Armstrong.- Alguna cosa per recordar és una almiverada comèdia romàntica escrita i dirigida per Nora Ephron (1993) amb uns (molt jovenets) Tom Hanks i Meg Ryan. Un arquitecte de Chicago ha perdut sa dona per culpa del càncer. La nit de Nadal, el seu fill truca a un consultori de ràdio perquè son pare expliqui el seu cas. Centenars de dones escolten la història i comencen a enviar-li cartes, entre les quals destaca la d’una periodista de Baltimore. El nin aconsegueix que tots dos es citin el dia de Sant Valentí a la terrassa de l’Empire State Building de Nova York…

Uep! Però aquesta cita no era la de Cary Grant i Deborah Kerr a An Affair to Remember (“Tú y yo”, 1957) de Leo Mc Carey?

O la de Irene Dunne i Charles Boyer a Love Affair (“Tú y yo”, 1939), dirigida també per Mc Carey?

Build me up buttercup, de The Foundation.- Alguna cosa passa amb Mary és una comèdia “romàntico-esbojarrada” dirigida pels germans Bobby i Peter Farrelly (1998). Un tímid adolescent (Ben Stiller), ha d’anar al ball de graduació amb l’al·lota dels seus somnis (Cameron Diaz). La cita és un desastre perquè té un dolorós i humiliant problema amb la cremallera dels seus calçons i acaba a l’hospital. Es perden la pista i, 13 anys després, contracta un detectiu privat (Matt Dillon) per a trobar-la però quan la troba també s’enamora de Mary.

Game of love, de Wayne Fontana.- Good Morning, Vietnam és una comèdia dramàtica dirigida per Barry Levinson (1987). Durant la Guerra de Vietnam, un disc-jockey de la Força Aèria dels EUA (Robin Williams) arriba a Saigon per a entretenir els soldats desplegats al Vietnam des d’una ràdio de l’exèrcit. Al principi, tot és diversió (amb una BSO esplèndida: ‘California Sun’, ‘Dream on Little Dreamer’, ‘Five o’clock world’, ‘I feel good’,…), però a poc a poc els seus caps i comandaments se n’adonen que els seus comentaris sobre la guerra no són políticament correctes.

Stand by me, de Ben E. King.- Compta amb mi (Stand by me) té trampa: evidentment no és una comèdia (més aviat un drama) perquè és l’adaptació de la novel·la The body de Stephen King, dirigida per Rob Reiner (Òscar al millor guió adaptat, 1986) però té una d’aquelles cançons que jo no em cansaria mai d’escoltar (o sí, si la posen a totes hores a una ràdio-fòrmula nostàlgica). És l’estiu del 1959 a Oregon (EUA): quatre al·lots de 12 anys van a cercar el cos d’un nin de la seva edat seguint les vies d’un tren, amb l’esperança de sortir als diaris gràcies al seu descobriment (el cos es troba al bosc). Hi ha aventures, contes a la vora del foc, amistat … El camí que hauran de recórrer simbolitza el seu pas de la infantesa a l’adolescència. La cançó va ser un gran èxit de Ben E. King (1961) a partir d’un tema gospel.

 

Ha tengut moltes versions des del soul al pop: Elvis, John Lennon, Adriano Celentano (‘Pregherò’), Bruno Lomas (‘Rogaré’),…

“TOT MÚSICA” és una secció del programa

AMB P DE PÒRTULA

 dimecres de 5 a 7 del capvespre

(i diumenge dematí, de 8 a 10)

• RÀDIO MARRATXÍ •  

ràdio en directe: www.radiomarratxi.es/flashplayer.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s