GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA • 18. Wolfgang Amadeus Mozart

Una cançó delitosa, no us sembla? Idò és d’una persona a qui pertany aquesta descripció: “Era un home de complexió petita, molt prim i de pell pàl·lida (…) Presentava una cara corrent, marcada per les cicatrius de la pigota, i en la qual ressaltava un gran nas. Els ulls eren grans i clars (pel que sembla, de color blau) i lluïa una cabellera abundant i espessa, de cabell fi i color rossenc, recollit en una coa. Les mans eren de mida mitjana, amb dits llargs i fins, i la boca era petita. A l’orella esquerra li faltava la circumvolució usual o petxina”. Aquesta rara malformació congènita, sense lòbul, es coneix ara en la literatura mèdica amb el nom de «orella de Mozart»; amem… com teniu l’orella?

De Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 1756 – Viena, 1791) no podem afirmar que hagi passat a la Història com un fracàs, però sí podem dir que, en vida, fou una mica fracassat. Al llarg de la vida patí nombroses malalties, les quals deterioraren gradualment la seva salut fins a desembocar en una mort prematura, quan comptava 35 anys. Així, durant la infantesa va contreure una infecció estreptocòccica a les vies superiors, un eritema nuós, amigdalitis, sinusitis, febre tifoide endèmica (que el dugué fins l’estat de coma), febre reumàtica, pigota, traqueobronquitis amb icterícia, abscés dental agut, i bronquitis. Als 25 anys aplegà una infecció viral, però va ser als 28 quan sofrí una greu malaltia a Viena, amb uns símptomes espantosos que possiblement originaren una malaltia renal crònica: còlics terribles que acabaven en vòmits violents, i febre reumàtica inflamatòria. Es considera que en aquesta infecció es troben els orígens de la seva mort set anys més tard.

Malalt i pobre, es casà als 26 anys, sense el consentiment patern; a Wolfgang Amadeus i a Constanze els agradava anar a l’última moda amb vestits cars, independentment de la seva situació econòmica. Després de la mort del compositor, els seus béns es taxaren en 595 florins, dels quals 55 corresponien a vestuari i roba interior (ho taxaven tot!). Entre els deutes pendents de tres factures considerables, que sumaven 918 florins, hi havia la d’un sastre, a qui en devia 282 (ai, els sastres quina mala fama tenien…). Mozart gaudia jugant al billar i anant a balls de disfresses, a les quals sempre anava disfressat de arlequí; no hi ha indicis que jugàs a les cartes en els famosos xibius vienesos, ja que, entre altres coses, el seu poder adquisitiu no li ho permetia. Diuen que “li agradava prendre cafè en tassa (se’l pot prendre en altres recipients..?), així com fumar en pipa, però amb moderació (desconec quantes pipes són…)”.

La salut del geni va començar a declinar (més ??) i la seva concentració disminuïa. La clemenza di Tito va ser acollida amb fredor, a diferència de La flauta màgica, estrenada el 1791 amb un gran èxit de públic, entre el qual s’hi trobava un músic rival, Antonio Salieri. Poc després, la seva salut empitjorà: caminava amb Constanze quan de sobte s’assegué en un banc i, molt agitat, li comentà que algú l’havia enverinat. Postrat al llit, Mozart va morir als 35 anys a Viena, ciutat que l’havia vist triomfar. Un últim fracàs: els metges no es posaren d’acord sobre la causa de la mort i, per negligència, va ser enterrat a una tomba sense nom, de forma que mai no se l’ha pogut ubicar, a pesar que trobaren un crani a una fossa comuna del qual digueren, erròniament, que podria esser el seu.

Actualment, i sobretot a partir dels estudis de H. C. Robbins Landon, es dóna com a causa més probable de la mort un conjunt de problemes mèdics que inclourien una progressiva insuficiència renal, probablement produïda per la faringitis estreptocòcica. Es propagà el rumor que Mozart havia mort enverinat per Antonio Salieri, qui suposadament odiava el seu geni musical. Això va servir d’inspiració per a l’òpera Mozart i Salieri, de Rimski-Kórsakov, i per a les obres de teatre de Puixkin i de Peter Shaffer (en la qual es basa la pel·lícula Amadeus de Milos Forman, protagonitzada per Tom Hulce). Una altra de les llegendes sobre l’enverinament (li hauríem de dir a Dan Brown…) apunta als seus germans de lògia maçònica pel fet que n’hauria revelat massa secrets a través del llibret i la música de La flauta màgica.

Ja que parlam de mort, Mozart sentia, especialment en la seva joventut,  una especial predilecció per l’escatologia. No record si aquí n’hem parlat mai, però el mot grec “ésjatos” es relaciona amb “les darreries” i té aquest doble significat: les reflexions religioses en torn a la mort, el final de l’home i de l’Univers; i, per altra banda, l’anàlisi fisiològica dels excrements. L’humor escatològic (el de pets i caca), no tan insòlit en aquells temps, s’aprecia en moltes cartes d’Amadeus a la seva cosina Maria Anna Thekla Mozart però també en la correspondència amb la seva germana Nannerl i els seus propis pares. Mozart fins i tot va escriure música escatològica, com el cànon Leck mich im Arsch KV 231 (literalment «Llepa’m el cul», de vegades també traduït com «Besa’m el cul»). Ui, no era aquesta la música delitosa del principi ?

 

GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA és una secció del TASSA I MITJA

• IB3 ràdio en directe • diumenge dematí http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3.m3u

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s