GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA • 19. Pels pèls…

No és ja un clàssic aquell anunci d’en Rafel Nadal en el que deia una veritat autènticament absoluta? “El meu cabell és la meva senya, per això jo exigesc el millor…”. Això és tota una declaració de principis, i la resta… són romanços. Realment, són els cabells la nostra senya d’identitat? Si els nostres oients són curiosos i consulten la pàgina web del Tassa i Mitja al portal d’IB3 o visiten el seu perfil de Facebook, comprovaran que el programa compta amb dues veus que corresponen a una morena i una rossa… Hem de desvetlar, qui és qui? Ja ho sap tothom o conservam el misteri? Vosaltres que sou seguidors habituals de la ràdio, què diríeu… hi ha veus brunes i veus rosses? I pèl-roges?  I canoses o blanques?

Per què hem de parlar de fracassos, us demanareu, si xerram de melenes? Idò perquè, amb comptades excepcions, la majoria dels mortals, dones i homes (i, per ventura, més elles que ells) no solem estar gaire conformes amb les característiques bàsiques de la cabellera que ens ha tocat en sort: les que la tenen llissa la volen ondulada, els morenos volen esser rossos o no es volen quedar calbs…

Diu la GEC que hi ha diverses castes de cabells: l’estirat o liòtric, característic dels mongòlids, l’ondulat o cimatòtric, característic dels euròpids, i el cresp o ulòtric, característic dels nègrids. I quin és el fracàs? Que quan éreu adolescents, un irrefrenable desig d’emular al vostre millor amic -o a l’actriu/actor que més admiràveu- us conduïa a envejar (sana enveja, no?) el seu cabell llis si el teníeu rull o els rínxols si el teníeu totalment llis. I aquesta insatisfacció (permanent o passatgera) us encalçarà, amb matisos, tota la vida (i d’això viuen les perruqueries…) perquè la forma i, uff, el color del cabells marca les nostres relacions personals, com ja destacà Hollywood amb dues pel·lícules dels anys ’50: Gentlemen prefer blondes (1953, Marilyn Monroe)

però Gentlemen marry brunettes (1955, Jane Russell)

Pel que fa al color hom distingeix els següents tons bàsics, no lligats a cap grup determinat (bé que els tons molt clars són propis dels euròpids): negre pur, cafè negrós, cafè fosc, castany rogenc, castany clar, ros fosc, ros clar i ros cendra; com a situacions anòmales individuals, també hi ha cabells roigs i blancs. Els llatins eren molt més perepunyetes a l’hora de denominar aquestes variants i arribaven a una diversitat cromàtica que… riu-te’n del Pantone. Quan els romans toparen amb els guerrers celtes i germànics del nord d’Europa, es fixaren que duien unes grenyes generalment de color ataronjat, però amb tonalitats que variaven d’un espècimen a un altre: de vegades tiraven cap al vermellós, altres cap al daurat, i les més freqüents cap al ros palla (el que en castellà diuen trigueño). Fins i tot afinaven tant que crearen mots com cervinus “marró pell de cérvol” o electricus “ambre” (com els semàfors); sort que en aquella època també hi havia gent pràctica que ajuntà tots aquests tons en el terme rubeus, inicialment ‘pèl-roig’, tot i que amb el temps donà origen a “ros”.

El gen del color del cabell MC1R té almenys 7 variants a Europa donant així un ampli rang de tonalitats de color de cabell i ulls: generalment, el color ros sol estar associat amb ulls clars, grisos, blaus, verds,… i una pell blanca. Basant-se en estudis recents de tres universitats japoneses, la mutació genètica que donà com a resultat la dominància dels rossos al nord d’Europa data de fa uns 11.000 anys, durant l’última glaciació. Sobre això hi ha distintes teories:

1) La necessitat de síntesi de la vitamina D i l’escassetat de sol (tot i que també hi ha rossos naturals entre algunes regions més meridionals d’Euràsia). Una pell més clara es deu a una menor pigmentació, permetent, per tant, una major absorció de sol i de producció de vitamina D. Així, la pell clara –acompanyada de cabelleres rosses– s’hauria adaptat a menors nivells de llum del sol, mentre que la pigmentació més fosca de certs grups ètnics del Nord com els Inuit s’explica per una major proporció de marisc –ric en vitamina D- en la seva dieta.

2) L’antropòleg canadenc Peter Frost afirma que el cabell ros es va expandir ràpidament al final de l’última glaciació a causa de la selecció sexual. El pèl ros i els ulls blaus en certes dones del nord d’Europa les va fer preferibles a les seves competidores, en una època d’intensa competència pels homes a causa de la seva escassetat (pels llargs i ardus viatges de caça que feien… uf! pobrets).

Les rosses posseïen una diferenciació que les ajudava a l’hora d’aparellar-se (i, per tant, incrementar el nombre de rossos). Sempre ens crida més l’atenció el que no sovinteja: en els contes de fades, el cabell ros era característic dels herois o heroïnes (una excepció n’era Blancaneus); a la mitologia grega, Afrodita, la deessa de l’amor i la bellesa tenia també un cabell “daurat”, …com la Dulcinea del Quixot.

3) La majoria d’infants del nord d’Europa tenen el pèl ros i s’enfosqueix quan maduren, de forma que aquest tret s’hauria associat amb la joventut i, per tant, la fertilitat. En altres grups ètnics també passa aquesta circumstància entre els nadons però generalment passen a un color castany o bru, abans o durant la maduresa.

En èpoques més properes, Hitchcock preferia en els seus càstings les rosses per als papers principals (Grace Kelly, Kim Novak, Vera Miles,…) perquè creia que l’espectador no sospitaria d’elles (…o sí?) en els films d’intriga.

En canvi, els acudits de rosses (tot un clàssic de programes barats de TV i reunions d’amics), molt difosos pels homes (però també per les morenes) es basen en l’estereotip masclista de la “rossa beneiteta” o superficial (la Barbie), desinhibida i extravertida, sexualment promíscua,… o totes aquestes coses juntes.

Na Noemí, directora del Tassa, em recorda que fins i tot una marca de xampú també va fer la seva campanya “Morenes vs. Rosses”, però… qui va ser el creatiu, el publicitari… seria un home?

Jean Harlow (una rossa-rogenca natural i més endavant rossa tenyida) i Marilyn Monroe (de cabell ros-pàl·lid de petita, i convertida en castanya de més gran, per convertir-se finalment en una rossa platí “de pot”) varen ser famosos símbols sexuals del cinema americà del segle XX, i sovint interpretaven papers de rosses espectacularment glamouroses (però una mica entabanades, en més d’una ocasió) en les seves pel·lícules.

L’atractiu de les rosses continua, però Hollywood sempre ha tengut morenes fantàstiques, amb totes les seves vessants, des de la més chic, com Audrey Hepburn

fins a la més sensual com Ava Gardner

Actualment, les pel·lícules i les sèries de TV nordamericanes es caracteritzen per un creixent interès per les morenes, freqüentment “llatines” (és a dir, que no són romanes sinó hispanes): d’Eva Longoria a Jennifer López, passant per… Penélope Cruz?   Ui… posats a triar crec que encara em quedaré amb Margarita Cansino (aka Rita Hayworth) a Gilda, no?

GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA

és una secció del TASSA I MITJA

• IB3 ràdio en directe • diumenge dematí http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3.m3u

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s