Leguineche i Kapuscinski, dos grans

Aquesta setmana ens ha deixat Manu Leguineche. Abaix teniu un enllaç imprescindible: l’arxiu de TVE conserva aquest video amb l’entrevista que ‘el jefe de la tribu’ va fer a un altre gran entre els grans corresponsals de guerra, Ryszard Kapuściński. Era el 1989 i parlen de la Perestroika, Lech Walesa, Joan Pau II i de si és possible el desmembrament de la Unió Soviètica. “Només” té 25 anys, l’entrevista.

Per als qui vulgueu conèixer millor al gran periodista polonès, és del tot recomanable la lectura de Viatges amb Heròdot i Crist amb la carrabina al coll, editats en català per Empúries a la dècada passada. A mi me varen agradar.

 

Anuncis

MPSP: Madurs Però Sobradament Preparats

xl semanal estrellas tvBona idea la d’aquest setmanari la de reunir grans actors de sempre amb noves estrelles de la televisió com Amaia Salamanca, Yon González o Paula Echevarría. “Amb el respecte degut…” (això sona a pel·lícula de fiscals i advocats), em qued amb els ja consagrats: si la productora Bambú, que diuen que té la clau de l’èxit, reuneix Lluís Homar, Emilio Gutiérrez Caba, José Sacristán i Manuel de Blas en alguna sèrie, avisau-me.

Els “veterans” (excepte Ángela Molina que, des dels cinc anys, se sent davant la càmera com un peix dins l’aigua) coincideixen sospitosament. Arribats ja a la maduresa de la seva carrera continuen amb els nirvis del principiant (Emilio no dorm la nit de l’estrena, Lluís sofreix perquè té por de cagar-la) i Sacristán no oblida mai que el seu ofici no és més que un joc (fer-nos creure que són allò que no són).

Per ço, la frase de Samuel Beckett que anima a tornar a intentar-ho, a fracassar de bell nou, a fracassar millor, sembla molt adequada en una societat generosa a l’hora d’enlairar certs joves tan sobradament preparats (i en àmbits tan diversos) que ningú, mai, no els ensenyà a fracassar.

Evasió o victòria: la història reescrita

     Tal vegada Sylvester Stallone no tenia les qualitats d’Iker Casillas (cert i segur). Per ventura encaixar en una pel·lícula de ficció futbolistes com Pelé, Ardiles o Bobby Moore no va ser fàcil (no sé como aniria la cosa ara amb Iniesta, Messi o CR), però sempre he pensat que la crítica s’acarnissà massa amb el que, diuen, va ser el pitjor film de John Huston: Evasió o victòria (1981). Bono…, començar amb El falcó maltès, i continuar amb El tresor de Sierra Madre, La jungla d’asfalt o La reina d’Àfrica, pot predisposar l’espectador a esperar que tot quant toqui un realitzador amb aqueix talent aspirarà a ser una obra mestra. Per ço, en veure, de jovenet, aquella pel·lícula menor del gènere “alimentari” (els directors de cinema també paguen hipoteca), em vaig emocionar quan ens digueren que la seva història es basava vagament en fets reals. I tan vagament.

     L’interessant reportatge del Magazine del passat 5 d’agost commemorant el partit de la mort que fa 70 anys enfrontà presoners de guerra ucraïnesos amb pilots i soldats nazis ens recorda que la realitat és sempre molt més complexa que una ficció que ja havien contat diverses pel·lícules amb vocació més o menys documental. La polèmica estrena d’un film recent (que mostra els col·laboracionistes parlant en ucraïnès i la resistència expressant-se en rus) ha reobert les ferides de l’època soviètica provocades per les interferències entre llengua, política i esport; perdonau, volia dir futbol.

Belén omnipresent

   

     He intentat diverses vegades posar text a un dibuix mut de Jordi Labanda que mostra dos astronautes que troben a Mart, sorpresos, un extraterrestre seguint Belén Esteban a una tele. El concurs que proposa el Magazine de La Vanguardia em sembla una gran idea però té un inconvenient: per qualque motiu que desconec, em resulta difícil pensar un bon diàleg per als astronautes que, perplexes, es troben aquest homenet verd. El presumpte marcià seu feliçment enganxat a una pantalla monopolitzada per La Princesa del Pueblo, en plena acció, a un plató telecinquè qualsevol, de Sálvame, La Noria o com-punyemes-es-digui ara. Y dic que és difícil perquè moltes de les frases que se m’acudeixen xoquen frontalment amb allò que coneixem com el que és políticament correcte.

     Belén Esteban és un d’aquells animals televisius que no deixa indiferent ningú: el seu club de fans és immens i els seus detractors són una gentada, amb la qual cosa resulta complicat destriar, en el seu cas, en què consisteix realment allò que és políticament correcte. Per una banda, estic fart d’escoltar comentaris despectius per part de gent que, a pesar de tot, segueix les seves vicissituds amb un interès sorprenent; per altra banda, els fanàtics viscerals d’“Arriba la Esteban” no es distingeixen precisament per una defensa argumentada del seu ídol. En qualsevol cas, cal intentar-ho. Ara escriuré en la seva web, per a l’astronauta de Labanda, un text que recordi els nombrosos ciutadans que no entenem per què hem de trobar-nos Belén –en els seus programes, en les seves repeticions, o en els espais de retalls fets per altres cadenes– de cap a cap de l’espai sideral de la TDT.

Miquel Gelabert • crepuscle 811 • divendres 16 de setembre

    Al final d’aquesta primera setmana de la temporada arriba el programa 811 d’El crepuscle encén estels · IB3 Ràdio, 21:00 · Com cada divendres, intentarem esbrinar EL SENTIT DE LA VIDA, amb l’ajuda de Joan Roca, i parlarem de FUTBOL ÉS FUTBOL a la secció d’EL TELESCOPI. A continuació, xerrarem amb l’actor MIQUEL GELABERT, un dels protagonistes de L’anell, la sèrie d’IB3 TV estrenada recentment.

     Diu la imbd.com (la coneguda Internet Movie Data Base) que Miquel Gelabert Bordoy va néixer a Mallorca el 1954 i que començà la seva carrera televisiva a la mítica Terra d’Escudella (“Sigfrid III”, circuit catalanobalear de TVE, 1978). Ha fet incursions al cinema en pel·lícules com La caja 507, Salvador o La educación de las hadas, però la popularitat li ha arribat amb papers televisius com el Campoy d’Estació d’enllaç (TV3), en Ferragut de Llàgrima de Sang (IB3), o en Jaume Estelrich de Ventdelplà (TV3).

ib3noticies.com

Per cert, Ventdelplà es va enregistrar, sobretot, al municipi de Breda, en un bell entorn natural; si voleu trescar per la comarca, una excursió ciclista recomanable és la que, amb 32 km, comença i acaba en aquesta vila, passant per Montnegre i el Ducat del Montseny, després de pedalejar dues hores i quart, amb un desnivell acumulat de baixada de … 811 metres.

811, precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.

EL CREPUSCLE ENCÉN ESTELS

• IB3 ràdio en directe •

de dilluns a divendres, de 9 a 10 del vespre

http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3.m3u

• IB3 ràdio a la carta •

http://ib3noticies.com/radioalacarta/

La vida (quasi)privada de Katharine Hepburn

     Havia de passar. Mai no hem pogut entrar a les intimitats de la seva sòrdida història amb Spencer Tracy, lleig, catòlic i sentimental, però ara diuen aquí que s’han de publicar, en poc temps, les conversacions de Katharine Hepburn amb l’escriptora Charlotte Chandler sobre la seva relació amb l’enigmàtic Howard Hughes, rememorada a L’aviador (2004) la pel·lícula de Martin Scorsese on el multimilionari era interpretat per Leonardo di Caprio. Havia de passar qualque vegada, perquè viure tantes històries d’amor amb estrelles de cinema (des de Cary Grant a James Stewart, passant per sir Lawrence Olivier) dóna matèria primera per a més d’un llibre de memòries. No obstant això, cap actor de l’era daurada de Hollywood pot superar el morbo que suposa un home tan misteriós como Hughes.

     Les confidències de la seva amant clandestina, rememorant el gaudi desfermat, en estat pur, ens parlen d’una Hepburn molt propera a la dona indòmita i independent que interpretà aleshores a Bringing up, baby (“La fiera de mi niña”), o poc després a Històries de Filadèlfia. Una dona molt més alliberada sexualment del que la comèdia americana dels anys ’30 o ’40 podia permetre aleshores, després de passar per l’autocensura característica d’una societat puritana com aquella. Ara, a principis del segle XXI, Katharine Hepburn em sembla encara ben “moderna”, i jo no perd l’esperança. No perd l’esperança que, entre un munt de papers groguencs, amagats en algun calaix de ca seva a Connecticut, ens conti l’altra història. La de Spencer Tracy.

Juguetes rompudes

Juguetes rompudes”. L’expressió no apareix així a l’Alcover-Moll ni al Pompeu Fabra però es pot definir a partir de dos dels significats que els diccionaris ofereixen per a “joguina”: objecte atractiu amb què s’entretenen els infants (i alguns adults, diria jo); persona dominada per alguna força material o moral que la mou i maneja al seu arbitri. Veure Marilyn asseguda, quasi tombada, en el divan del psicoanalista de Hollywood, amb inequívoc look seixanter i bella expressió, entre infantil i atemorida, evoca el farcit cens d’estrelles de la faràndula (llençades a l’estrellat i estrellades sense remei) que s’han romput per a sempre.

   Joguines trencades en mans d’una societat que sempre vol jugar amb elles, moure-les amb els seus fils, manejar-les al seu caprici, tan captivada pel seu atractiu com la nina (o nin) que rep l’obsequi d’una nova pepa. Marilyn acabà en la sala de jocs d’un psiquiatre de moda, qui decidí aplicar una teràpia peculiar: proporcionar-li un nou ambient afectiu, amb germans inclosos, estratègia que, a pesar d’intentar unes relacions familiars que gairebé no havia tengut, no evità el consum creixent de barbitúrics. La teràpia fracassà, amb el resultat que tots sabem, i el doctor Greenson ha passat a ser el pressumpte culpable de les més perverses teories conspiratives. A mi em recorda el cas d’Elvis Presley (sí, ja sé que és viu…), el de Michael Jackson (el metge del qual ha estat acusat d’homicidi involuntari), o el d’algunes estrelles del món rosa (difuntes o vives) que posen a diari els seus sentiments a subhasta. En pública subhasta com el divan de Greenson.