Marilyn Monroe, JFK i la U. S. Steel

La màxima productora d’acer dels Estats Units és la U.S. Steel, corporació d’integració vertical fundada el 1901. Ja el 1911 el govern federal intentà rompre el seu control del mercat amb lleis antimonopoli, una tasca per afavorir la competència amb altres companyies que continuaren els presidents Truman i Kennedy.
JFK pressionà (1962) la U.S. Steel perquè aturàs una pujada de preus del acer inflacionària… i ho aconseguí, cosa que Marilyn Monroe agraí al president en el seu 45è aniversari (com podeu veure al cèlebre vídeo). Era el 19 de maig; uns mesos més tard, moria Marilyn, en un 5 d’agost. Tal dia com avui.

Menjam a partir del que som

     Diuen que som allò que menjam i de vegades diuen també que menjam, ens alimentam, a partir del que som, del que vivim. Sovint, els estereotips forjats al llarg de la història han fet possible que parlar de la ‘dieta mediterrània’, en un sentit tradicional, inclogui també la tomàtiga, la patata o el cacau, que ens arribaren d’Amèrica.

     En l’antiga Roma no usaven salsa de tomàtiga o de soja sinó el cèlebre ‘garum’ (que en gran part s’importava de les illes Balears), i al Cid o al rei En Jaume no li agradava celebrar les seves victòries amb una truita de patates (senzillament perquè no n’hi havia, de patates).

     Cinc segles no està gens malament –és cert que aquests productes ja estan integrats plenament en la nostra alimentació– però als historiadors (som així) ens agrada sempre recordar que aqueixa incorporació de la tomàtiga o de la patata va ser progressiva, popularitzada només fa… tan sols uns 200 o 300 anys (una misèria).

     Com és lògic, la nostra cultura –i no sols la gastronòmica– és una ensalada d’ingredients mengívols gràcies a l’aportació de persones d’origen molt divers que ens enriqueixen diàriament (i aquí el significat de ‘mengívol’ va molt més enllà d’allò que pot aportar una ‘trattoria’ o un restaurant hindú). Quelcom que mai no hauríem d’oblidar.

Enola Gay: mor l’últim tripulant

     Fa uns dies va morir el darrer supervivent dels 12 tripulants de l’Enola Gay, el B-29 que llençà la primera bomba atòmica (‘Little Boy’) sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima el 6 d’agost del 1945. L’urani enriquit equivalent a quinze mil tones de TNT provocà 150.000 morts en una àrea de 12 km2 que quedà arrasada i afectà mig milió de persones més.

   “Enola Gay” -nom de la mare del pilot- és el títol d’una cançó d’OMD (Maniobres Orquestrals en l’Obscuritat) que el 1980 (coincidint amb la polèmica decisió de Margaret Thatcher de permetre l’estacionament de míssils nuclears nordamericans a Gran Bretanya) es demanava “Is Mother proud of Little Boy today?”. No. Ningú no pot sentir-se orgullós.

Kubrick i ‘Camins de Glòria’

   Christiane Harlan interpretà l’únic personatge femení de ‘Camins de Glòria’ i es casà amb el seu director STANLEY KUBRICK (que avui faria 86 anys), una parella que es mantingué fins la mort de Kubrick (1999). A la I Guerra Mundial, l’ambiciós general francès Mireau encomana al coronel Dax (Kirk Douglas) la captura d’una posició alemanya: la presa del turó resulta un infern i l’alt comandament mana afusellar tres soldats per escalivar la tropa. 

   Frases com “el patriotisme és l’últim refugi dels canalles” són pròpies d’aquest film antimilitarista (prohibit a França fins el 1975, i estrenat a Espanya… el 1986!!) que acaba amb ‘Der treue Husar’ (L’hússar fidel), una popular cançó d’amor alemanya que provoca aquesta reacció entre els soldats. Gran cinema que transmet emocions en un context bèl·lic, com el del món actual.

Un color diferent

scarlett pearl

   “La jove de la perla no és una gran pel·lícula; es més, no es basa en una gran novel·la. No obstant això, capta l’atenció dels meus alumnes per tres motius: un petit gran quadre de la Galeria Reial de Mauritshuis; la frescor d’aquella jove amb turbant i arracada interpretada per una gran Scarlett Johansson abans de fer els 20, el mateix any en què triomfà amb “Lost in Translation”; i un tractament de la llum i del color que li suposà al gran Eduardo Serra una nominació a l’òscar a la millor fotografia.

   Sí, últimament repartesc l’adjectiu ‘gran’ amb una ‘gran’ facilitat –serà que llegesc molts de tweets– però, és ver, quan l’art aconsegueix reproduir la meravella cromàtica de la Natura, he de reconèixer que la meva admiració és total.

   A un dominical d’aquests que donen amb el diari (XLSemanal) vaig veure un selecte recorregut, del porpra al blau, per “Making colour que fins el 7 de setembre fascinarà, cert i segur, els visitants de la National Gallery de Londres. Botticelli, Van Dyck, Monet… sí, són grans. No hi era Vermeer –serà que no han deixat sortir de L’Haia n’Scarlett– així que crec que en revisaré el DVD. Llums i ombres per a donar al diumenge capvespre un color diferent.

 

Peronella • crepuscle 1.150 • dimarts 25 de febrer

Arribam avui al programa 1.150 d’El crepuscle · 35 a Ona Mediterrània (98.0 FM · 21:00). Començarem, com cada dimarts, amb ‘Què Vàrem Aprendre la setmana passada?’; continuarem amb ‘Star System’, secció de Margalida Ferrer dedicada al cinema, les notícies científiques de Biel Vich a ‘Eppur si muove’, i l’actualitat educativa de la mà de Maria Antich que ens aportarà, sens dubte, una mica de ‘Vida Intel·ligent’.

Ja sabeu que això de l’amor i el casament no sempre ha anat de la mà al llarg de la història. A la pobre Peronella, la filla del rei d’Aragó Ramir II, la varen comprometre amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, a qui Ramir donava filla i regne. Diuen que el casament es dugué finalment a terme quan el Dret Canònic ja ho permetia: en fer Peronella els 14 anys, és a dir al setembre de l’any … 1150

1.150, qui ho diria?, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui