Un taüt preciós

El teclat del meu pc o el plumier de la Primera Comunió? Sovint he vacil·lat, i molt, en la presa de les decisions importants de la vida. Decidir la forma del meu bagul –si al final no m’incineren i em guarden en un pot de Pringles, com va deixar dit el bergant que dissenyà aqueix recipient– no sembla una tasca fàcil. Acab de llegir en el Magazine de La Vanguardia (i Diario de Mallorca) un interessant reportatge sobre l’escultor ghanès que, després d’estudiar Arts Plàstiques a la universitat, protagonitza l’última campanya d’Aquarius.

Diverses marques estan explotant, i en la meva forma de veure de manera molt intel·ligent, això que denominen publicitat emocional. Són unes campanyes que, més que a les nostres emocions, apel·len sobretot als nostres somnis i utopies. No entenc molt bé perquè la jerarquia eclesiàstica no permet un tipus de fèretres que, digau-me que no, segur que alegrarien els cementeris. En qualsevol cas, em tranquil·litza saber que no es l’interessat sinó la seva família qui decideix la caixa mortuòria, en funció de les aspiracions o la feina del difunt. El piano de coa i la piragua em resulten formes més atractives que la clau anglesa o el martell, però sincerament, amb aquesta elecció, els meus parents més propers faltarien a la realitat en relació a les meves habilitats i interessos. Família, feis-me cas, el plumier basta.