Comença la setmana d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · amb el programa 670, en el qual, repassarem QUÈ VAREM APRENDRE LA SETMANA PASSADA?, fullejarem el quiosc del cap de setmana al LLOGARET GLOBAL, i arribarà l’entrevista de Pere Estelrich amb GABRIEL BAUÇÀ, director de la Caixa de Colonya. Aquí hem parlat ja, en repetides ocasions, de la tasca que realitzen les caixes d’estalvi en el terreny de la difusió d’activitats culturals i educatives, la conservació del patrimoni històric, l’assistència social o, com en el cas de la caixa pollencina, la promoció de fórmules innovadores com l’Estalvi Ètic. Segons dades de la CECA (la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi), aquestes entitats varen destinar el 2007 un terç de la inversió de les seves Obres Socials en activitats d’oci i cultura, concretament …670 milions d’euros
…670,ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
Continuant la redifusió d’una selecció d’entrevistes dels selenites que han vengut a El crepuscle encén estels durant la darrera temporada, L’Hora del Crepuscle· IB3 Ràdio, 21:00 · recupera les converses de Pere Estelrich amb dos convidats que ens visitaren la passada primavera:
ENRIC POZO és el president de la Cooperativa Gorg Blau (Col·legi Sant Felip Neri) i de les Cooperatives d’Ensenyament de les illes Balears. A la secció Sans i Sons, per a viure una vida més sana, en tots els sentits, ens recomana “dialogar, mantenir les amistats i oblidar el consumisme”, i escoltar “Imagine” de John Lennon
—————————————————————————————
JOSEP CIFRE és president de la Caixa d’Estalvis de Pollença ‘Colonya’ i de la Fundació Guillem Cifre de Colonya. El 2008 va ser l’Any Guillem Cifre de Colonya, clos amb l’estrena del documental de Pere Salas ”El sant que no anava a missa” al Teatre Principal de Palma, dedicat a aquest pedagog i polític mallorquí, fundador de la Institució Lliure d’Ensenyanca de Pollença. A la secció Sans i Sons, per a gaudir d’una vida millor, espiritualment, Josep Cifre ens aconsella “Carpe Diem”, i escoltar “El pi de Formentor” de Maria del Mar Bonet.
Acaba la setmana d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 21:00 · amb el programa 556, en el qual Pere Estelrich entrevistarà JOSEP CIFRE, president de la Caixa d’Estalvis ‘Colonya’ i de la Fundació Guillem Cifre de Colonya.
El municipi pollencí és un dels més atractius des del punt de vista paisatgístic i patrimonial de les Balears (qualcú ho dubta?). Si avui fos dimecres, i hi hagués n’Aina Ripoll, li podríem comentar aquesta excursió que proposa el GEM: pujar al puig de Can Groc, el punt més alt de la serra de la Font i un balcó esplèndid sobre la vall de Ternelles i els seus voltants. Calma, si voleu pujar el cim, perquè té una alçària de 556 metres.
Quan un professor programa a principi de curs les activitats extraescolars (extra– en el sentit que impliquen una sortida física de l’edifici-escola, tot i que estan, o haurien d’estar, plenament connectades amb el que es fa entre aquelles quatre parets), es troba avui en dia amb una gran varietat de propostes. Afortunadament, hi ha moltes d’institucions públiques i privades que en l’actualitat organitzen un munt –“un munter” dirien les meves filles– d’activitats didàctiques ben aprofitables per a afavorir l’aprenentatge de l’alumnat i per a acostar l’escola a la realitat social que viuen quotidianament.
Els nostres infants i joves assisteixen així a interessants sortides en el medi natural, tallers sobre arqueologia o artesania medieval, actuacions musicals i teatrals, visites guiades a l’aeroport o a fàbriques i altres empreses… A més de les activitats que promou la pròpia Conselleria d’Educació, el Consell de Mallorca, o l’Ajuntament de Palma –com molts d’altres ajuntaments illencs– és destacable la tasca realitzada per fundacions privades i per l’Obra Social d’institucions com la Caixa de Pollença ‘Colonya’, la Caixa de Balears ‘Sa Nostra’, o La Caixa. No sé si és per un excés d’oferta, però de vegades tenc la impressió que certes activitats són poc aprofitades pels educadors i les escoles.
Quan el mes de setembre em vaig assabentar que el fotoperiodista GERVASIO SÁNCHEZ (Córdoba, 1959) venia a fer una xerrada al Caixafòrum de Palma, dins el marc de les seves activitats educatives, vaig reservar correntsos la participació del nostre grup del Batxillerat de Ciències Socials perquè no volia que s’ho perdessin. La veritat és que quan dijous passat, el 29 d’octubre, arribàrem al Gran Hotel, la sala no era plena del tot: tan sols hi érem noltros i un grup (de 4t d’ESO) d’un institut. Llàstima.
Llàstima, perquè va valer la pena. I molt. Llicenciat en Periodisme per l’Autònoma de Barcelona, Sánchez ha cobert els principals conflictes armats del món, tant la guerra del Golf como els de l’antiga Iugoslàvia, Àfrica, Àsia i Hispanoamèrica. Ha fet feina per a l’Heraldo de Aragón, la BBC, i el Magazine de La Vanguardia i altres mitjans. Amb motiu del 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (1998), l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) el nomenà Enviat Especial de la UNESCO per la Pau.
Té una llarga llista de guardons, com el Premi Internacional de Periodisme Rey de España – Fotografia (2009), el Premi Ortega y Gasset d’EL PAÍS (2008) per la sèrie Vidas minadas, el Premi LiberPress (2005) en reconeixement a la seva tasca “en favor de la libertad de prensa y la denuncia de las injusticias“, i el Premi Cirilo Rodríguez (1996), el més prestigiós a Espanya per a periodistes que treballen a l’estranger com enviats especials o corresponsals permanents.
Érem pocs, …i la conversa va ser molt profitosa. Quan ens presentaren, el primer que em va dir va ser: “¿De cuánto tiempo disponemos: dos, tres horas…? ¿Tenéis prisa?”. Començà a les 11:00 dematí i eren les 13:30 quan acabàvem, després de les preguntes que feren alguns dels nostres alumnes. Gervasio contà la seva experiència com a fotoperiodista (captant l’atenció dels estudiants de Cultura Audiovisual) però sobretot donà una lliçó de com es pot ser un gran professional, premiat múltiplement, sense trair les seves il·lusions com a lluitador en favor dels més dèbils i com a activista contra les mines antipersones. En aquesta descripció de la seva feina, va anar intercalant tota una sèrie de fotografies –algunes d’una cruesa molt dura, però ben reals, sense photoshop que valgui– que il·lustraren la narració d’anècdotes i de l’explicació del projecte Vidas Minadas, que ha duit a terme en col·laboració amb OnGs com Intermón Oxfam, Manos Unidas, i Médicos sin fronteras.Aquí en podeu veure algunes imatges.
Per ventura vos sona el seu nom perquè quan el 7 de maig del 2008 rebé el Premi Ortega y Gasset, davant la plana major del grup PRISA, la vicepresidenta del govern, ministres del PSOE, Gallardón i Aguirre, i exministres del PP, armà un gran rebombori amb un petit però contundent discurs sobre la venda d’armes espanyoles en el món, que ha circulat, i ben molt, per internet. Aquí el teniu, amb algunes fotografies.
Ara llegesc en premsa que Gervasio Sánchez ha estat premiat amb el Premi Nacional de Fotografia, atorgat pel Ministeri de Cultura ahir per primer cop a un fotoperiodista. Des d’aquí li enviï la nostra enhorabona i, de pas, felicit La Caixa per haver inclòs Sánchez en aquest cicle dedicat a persones ben interessants que poden acostar l’autèntica realitat del món als més joves. No sé…, de qualque manera, crec que sent l’enèssim guardó d’aquest nº 1 com una miqueta més proper: més proper perquè dijous passat l’escoltàrem de primera mà durant més de dues hores. Vaig parlar amb ell uns minuts en acabar el col·loqui i, creis-me, la conversa em reconcilià en certa mesura amb el periodisme que es fa actualment (si més no, amb una petita però valuosíssima part d’ell). Com en Gervasio, jo també vull creure que Martin Luther King tenia raó quan negava que el Banc de la Justícia hagués fet fallida. No ens ho podem permetre. Mai.
El teclat del meu pc o el plumier de la Primera Comunió? Sovint he vacil·lat, i molt, en la presa de les decisions importants de la vida. Decidir la forma del meu bagul –si al final no m’incineren i em guarden en un pot de Pringles, com va deixar dit el bergant que dissenyà aqueix recipient– no sembla una tasca fàcil. Acab de llegir en el Magazine de La Vanguardia (i Diario de Mallorca) un interessant reportatge sobre l’escultor ghanès que, després d’estudiar Arts Plàstiques a la universitat, protagonitza l’última campanya d’Aquarius.
Diverses marques estan explotant, i en la meva forma de veure de manera molt intel·ligent, això que denominen publicitat emocional. Són unes campanyes que, més que a les nostres emocions, apel·len sobretot als nostres somnis i utopies. No entenc molt bé perquè la jerarquia eclesiàstica no permet un tipus de fèretres que, digau-me que no, segur que alegrarien els cementeris. En qualsevol cas, em tranquil·litza saber que no es l’interessat sinó la seva família qui decideix la caixa mortuòria, en funció de les aspiracions o la feina del difunt. El piano de coa i la piragua em resulten formes més atractives que la clau anglesa o el martell, però sincerament, amb aquesta elecció, els meus parents més propers faltarien a la realitat en relació a les meves habilitats i interessos. Família, feis-me cas, el plumier basta.
Comença la setmana amb el programa 319 d’El crepuscle encén estels· IB3 Ràdio, 20:00 ·i un selenita que és el sots-director general de Desenvolupament Corporatiu i de l’Obra Social de SA NOSTRA: LLORENÇ JULIÀ. Sabeu quina és la ciutat més poblada de parla catalana, exceptuant capitals com Barcelona, València, Palma i Alacant? L’H, L’Hospitalet de Llobregat, amb 254.000 habitants. A la plana web del seu ajuntament, he pogut llegir el comentari d’un hospitalenc: “Plantejar-me unes vacances a les Illes Balears va ser fàcil, però decidir a quina volia anar encara ho va ser més perquè ràpidament, em vaig quedar amb Menorca i, la veritat, la vaig encertar”. Per cert, no sé si ho sabeu, però a l’Hospitalet de Llobregat hi ha l’oficina de la Caixa de Balears SA NOSTRA nº 319
…319,precisament, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.
e s c o l t i v e i g 