La lluita per la vida

Sona a títol de trilogia de Baroja. O a moviment d’un poema simfònic de Liszt. O a obra de Darwin. Però també és un volum que –amb el subtítol Administració, medicina i reforma sanitària (Mallorca, 1820-1923)– analitza les causes del procés de modernització que acostà les taxes de mortalitat mallorquines (i del conjunt de les illes Balears) a les dels països més avançats.

El resultat de la recerca d’Isabel Moll i Pere Salas (professors de la UIB) i de Joana Mª Pujades i Eva Canaleta (de la UAB), integrades en un projecte finançat pel MEC, fou presentat recentment en una edició d’El Gall amb el suport de la Direcció General d’Universitats del Govern de les illes Balears.

La singularitat dels indicadors illencs ja fou establerta pels propis contemporanis a les acaballes del XIX. La seva posició capdavantera en la caiguda de la mortalitat ha estat explicada per una bona alimentació (millor que a les grans ciutats) i unes xarxes sanitàries que incloïen no sols unes progressives polítiques públiques de salut sinó també la tasca assistencial de les congregacions religioses femenines i del catolicisme social.

la lluita per la vida

Aquest magnífic llibre és imprescindible per a entendre les peculiaritats de la Mallorca de l’època en diversos factors: creixent pes de l’Administració en l’assistència als malalts; l’expansió de la vacuna contra la pigota; la construcció de cementeris; el control de l’aigua i els aliments; els cordons sanitaris contra epidèmies; la disminució de l’infanticidi; la importància de la Inclusa i l’Hospital General; i la professionalització del metge modern.

La conclusió dels autors emfasitza que l’increment de l’esperança de vida entre els nostres besavis i rebesavis va ser fruit d’un procés que, tot i esser lent, propicià un excedent de població que resultà alleugerit per les migracions a França i Sudamèrica de finals del XIX i principis del XX.

Bartomeu Orell i Villalonga, Doctor en Història i Màster en Comunicació (UIB)

Publicat a Última Hora, gener 2015

Comunicació a la societat digital

     Era un divendres. Un 25 de juliol. Feia poques hores que havíem acabat la darrera sessió del curs Creació, comunicació i política’, impartit durant tota la setmana a l’edifici Sa Riera de la UIB. Un curset coordinat per Francesc M. Rotger i Sebastià Serra, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes. La ràdio començava a donar les primeres reaccions (indignades, aclaparades, sorpreses…) de periodistes, polítics, i tertulians de tota casta que opinaven sobre el comunicat que, poc abans, havia emès Jordi Pujol sobre l’existència a l’estranger d’uns diners familiars, sense regularitzar fiscalment. Sens dubte, era un d’aquells moments en què pren cos la connexió –que sempre hauria d’existir– entre el que es treballa a la universitat i el que es viu al món exterior (si és que ja ens hem resignat a admetre que la universitat i aqueix món pertanyen a realitats diferents).

   Aquell capvespre, escoltant les notícies, recordava com el nom del Molt Honorable havia sortit en més d’una sessió d’aquest interessant seminari de la Universitat d’Estiu de la UIB com, per exemple, a ‘Xarxes i participació ciutadana en la política’ del periodista Julio César Herrero. Varen ser dies ben profitosos en els quals aprenguérem molt: que “el periodisme d’avui és fet per periodistes que no tenen temps d’escriure, per a lectors que no tenen temps per a llegir” (Matías Vallés). Que “és cert que hi ha menys periodistes, però més qualificats; la trista realitat és que sovint no els contracten perquè, precisament, estan massa qualificats” (Miquel Payeras). Que “a la porta del forn no deim: no entrin a comprar, el pa és dolent; però en canvi sí que ho feim comentant un article a la web d’un diari” (Llucia Ramis). O que “caduca abans un llibre al prestatge de la llibreria que un iogurt a la gelera” (Laura Borràs).

  Que com record tots aquells detalls? Un quadern d’apunts estiuencs sempre és útil,… però el twitter del @cedocuib encara més.

Bartomeu Orell i Villalonga, Doctor en Història i Màster en Comunicació (UIB)

Publicat a Última Hora, 11/11/2014

Palaus Reials: one ticket, please

     Les meves filles no ho entenen. Recentment, viatjant pels voltants de Madrid, visitàrem dos palaus reials que no són L’Almudaina (ni Marivent): Aranjuez i La Granja de Segòvia. No era dimecres ni dijous horabaixa, llàstima. Tampoc no som família nombrosa, ni tenen elles menys de cinc anyets, ni entren en altres condiciones que exigeix Patrimonio Nacional per tal d’accedir-hi de franc. No ho entenen, i això que els ho vaig intentar explicar como si jo fos ‘de la casta’: el manteniment d’aquest patrimoni històric és car (com hem vist a Berlín, París o Viena), hi hem de contribuir com a bons ciutadans que som (o volem ser), si això fos una república (com Alemanya, França o Àustria) seria per l’estil, etc… Això sí, pel fet d’esser estudiants, elles gaudiren d’una reducció en el preu de l’entrada.

     No obstant això, les preguntes en veu alta d’un jove que també feia coa ressonaren just darrere noltros: “Però no sostenim ja tot això amb els nostres imposts? ¿per què he de pagar igual que aquests russos o aquells xinesos que davallen de l’autocar?”. Vaig sospesar fer una petita reflexió professoral sobre el perill de caure en la demagògia, però llegint el tauló d’anuncis de la taquilla vaig descobrir que fins i tot ‘ells’ (els Mr. Marshall del segle XXI) pagarien menys, amb el descompte de “tarifa d’agència” (“millor no li dic res aquí a l’amic, que ja està prou exaltat” vaig pensar). Ai, el turisme! Un altre tabú.

Kubrick i ‘Camins de Glòria’

   Christiane Harlan interpretà l’únic personatge femení de ‘Camins de Glòria’ i es casà amb el seu director STANLEY KUBRICK (que avui faria 86 anys), una parella que es mantingué fins la mort de Kubrick (1999). A la I Guerra Mundial, l’ambiciós general francès Mireau encomana al coronel Dax (Kirk Douglas) la captura d’una posició alemanya: la presa del turó resulta un infern i l’alt comandament mana afusellar tres soldats per escalivar la tropa. 

   Frases com “el patriotisme és l’últim refugi dels canalles” són pròpies d’aquest film antimilitarista (prohibit a França fins el 1975, i estrenat a Espanya… el 1986!!) que acaba amb ‘Der treue Husar’ (L’hússar fidel), una popular cançó d’amor alemanya que provoca aquesta reacció entre els soldats. Gran cinema que transmet emocions en un context bèl·lic, com el del món actual.

David Ginard • crepuscle 1.139 • dilluns 10 de febrer 2014

     Arribam al programa 1.139 d’El crepuscle · núm. 24 a Ona Mediterrània, 21:00 · que començarà avui dilluns amb la secció ‘El Raig Verd’, dedicada al turisme sostenible que proposa el Robinson Club. A la segona meitat del programa l’entrevista de ‘L’Hora dels Selenites’ comptarà amb la presència de l’historiador David Ginard Feron, especialista en història del moviment obrer, resistència, repressió i condicions de vida durant la Guerra Civil i el franquisme. Recentment, ha participat en el volum Represión, resistencias  memoria: Las mujeres bajo la dictadura franquista, editat per Mary Nash.

     Fa poques setmanes parlàvem de guerra, pau i no-violència, i també dels conceptes pau i justícia. A pesar que totes les èpoques històriques que vàrem estudiar a l’escola eren plenes de conflictes, segurament ens ha quedat el segle XX com el segle de les guerres: la nostra Guerra (In)Civil, la Gran Guerra, la del ’14, i la 2ª Guerra Mundial. És aquest abast mundial el que es consolida a partir de l’atac japonès a Pearl Harbour el 7/Desembre/1941, en dues onades de bombardejos. La segona onada va destruir 18 vaixells, i resultaren morts 2.386 nordamericans, i ferits …1.139

1.139, qui ho diria?, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui

 

“I si…?” • crepuscle 1.125 • dimarts 21 de gener 2014

   Arribam avui al programa 1.125 d’El crepuscle · Ona Mediterrània, 21:00 · Començarem, com cada dimarts, amb ‘Què Vàrem Aprendre la setmana passada?’; continuarem amb ‘Star System’ de Margalida Ferrer, secció dedicada al cinema, les notícies científiques de Biel Vich a ‘Eppur si muove’, i l’actualitat educativa de la mà de Maria Antich que ens aportarà, sens dubte, una mica de ‘Vida Intel·ligent’. I també parlarem de la recent desaparició de Claudio Abbado

   “Si Newton no hagués nascut, un altre hagués trobat les fórmules que regeixen l’univers; si Mozart no hagués existit…” Així començava Pere Estelrich el seu article sobre el concert de la Simfònica de la setmana passada. I els nostres seguidors a Twitter (@Burot77 @druizaguilera) continuaren “i si…”: els romans no haguessin matat Arquímedes, els anglesos no haguessin castrat Turing, Ramanujan no hagués mort per tuberculosi als 32 anys, Galois no hagués caigut en duel als 20…

    1.125 podria ser el nombre de Ramanujan? (…no! haurem d’esperar al 1.729). Per cert, interessant el mort en duel Evarist Galois; qui dóna nom a la teoria de Galois (una de les bases matemàtiques que farà possible la navegació per satèl·lit i el GPS) va néixer als afores de París l’any 11, el 1811, i un dia d’octubre… el 25, 11/…/25 …1.125 

canvis a la historia

1.125, qui ho diria?, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui 

La Simfònica de Boston i el dia fatídic de JFK

   És un clàssic: com vàreu reaccionar quan coneguéreu un fet que canvià la història? On éreu el dia de l’atemptat a les Torres Bessones de NY?  I, per als més veterans, el dia del magnicidi de JFK?  Ahir va fer 50 anys que. poc abans que l’Orquestra Simfònica de Boston començàs el tradicional concert del divendres, el seu director Erich Leinsdorf va rebre la notícia de l’assassinat del president Kennedy.

   Amb el Symphony Hall ple d’un públic que no sabia res del magnicidi (no hi havia Facebook ni Twitter) Leinsdorf envià el bibliotecari William Shisler a cercar les partitures de la marxa fúnebre de la simfonia “Eroica” de Beethoven perquè les distribuís ràpidament entre els músics.

   Aquest enregistrament de la WGBH a Boston comença amb la sorpresa reacció del públic quan Leinsdorf anuncia la terrible notícia i continua amb la colpidora interpretació dels músics de la Boston Symphony Orchestra …d’una peça que acabaven de saber que havien de tocar.

   Thanks, Tracy.    Més info a

http://nation.time.com/2013/11/11/boston-symphony-kennedy-assassination/