La nova temporada d’El Crepuscle Encén Estels ens ha portat als estudis d’Ona Mediterrània un munt de selenites ben interessants aquesta tardor. Com que ens agrada tant aprendre dels nostres convidats, hem recollit els consells d’alguns d’ells a la nostra pregunta final de cada nit: “Una recomanació per a viure millor?”. I amb una música que ens recorda que… qualsevol nit pot sortir el sol.
Per a tots els seguidors del programa i els companys d’Ona Mediterrània i Ràdio Terra: MOLTS D’ANYS …I BONS! Bon 2016 i bona ràdio!!
Enguany els Reis (els de veres, els d’Orient) foren a ca nostra més magnànims amb la lectura. Llàstima que el motiu de tanta generositat era una desgràcia: ens deixava can Moll i en aquells prestatges de Llibres Mallorca que tantes vegades hem culejat, ses Majestats trobaren autèntiques joies a uns preus “low cost” que feien una mica de pena. Els Reis (que sembla que no tenen tants d’escrúpols sentimentals) carregaren tot tipus de volums i em consta que els distribuïren per moltes llars illenques, entre grans i menuts; els darrers llibres que s’havien de liquidar acabaren a una nau del polígon.
He anat llegint els títols que em pertocaren en aquella nit màgica i ara tenc a les mans 15 Empresaris mallorquins (Economia. Societat. Cultura), un recull d’entrevistes de Llorenç Capellà, escriptor i periodista d’Última Hora. Editat a la Biblioteca Raixa el 1975, les converses són un interessant testimoni del que pensava l’empresariat tardofranquista sobre temes que encara ara són vigents: la seva implicació amb el futur de l’illa, la reinversió dels beneficis, el compromís amb la llengua catalana i la cultura, la necessitat o no d’una Facultat de Medicina (quan la UIB era sols un projecte)…
Gabriel Barceló, Jeroni Albertí, Pere Serra i una dotzena de llinatges ben coneguts (com Alzamora, Blanes, Buades, Nigorra, Salas, Llull, Albadalejo) afrontaren les encertades preguntes de Capellà amb un resultat divers: algunes opinions sobre democràcia o el dret de vaga han quedat estantisses o fan empegueir; d’altres demostren la seva capacitat d’adaptació en el darrer any de vida de Franco. No sé si seria possible un llibre així, 40 anys després, amb els Escarrer, Barceló, Hidalgo… d’avui; aquí ho deix. Emperò, diuen, són mals temps per als llibres.
Bartomeu Orell i Villalonga, Doctor en Història i Màster en Comunicació (UIB)
Sona a títol de trilogia de Baroja. O a moviment d’un poema simfònic de Liszt. O a obra de Darwin. Però també és un volum que –amb el subtítol Administració, medicina i reforma sanitària (Mallorca, 1820-1923)– analitza les causes del procés de modernització que acostà les taxes de mortalitat mallorquines (i del conjunt de les illes Balears) a les dels països més avançats.
El resultat de la recerca d’Isabel Moll i Pere Salas (professors de la UIB) i de Joana Mª Pujades i Eva Canaleta (de la UAB), integrades en un projecte finançat pel MEC, fou presentat recentment en una edició d’El Gall amb el suport de la Direcció General d’Universitats del Govern de les illes Balears.
La singularitat dels indicadors illencs ja fou establerta pels propis contemporanis a les acaballes del XIX. La seva posició capdavantera en la caiguda de la mortalitat ha estat explicada per una bona alimentació (millor que a les grans ciutats) i unes xarxes sanitàries que incloïen no sols unes progressives polítiques públiques de salut sinó també la tasca assistencial de les congregacions religioses femenines i del catolicisme social.
Aquest magnífic llibre és imprescindible per a entendre les peculiaritats de la Mallorca de l’època en diversos factors: creixent pes de l’Administració en l’assistència als malalts; l’expansió de la vacuna contra la pigota; la construcció de cementeris; el control de l’aigua i els aliments; els cordons sanitaris contra epidèmies; la disminució de l’infanticidi; la importància de la Inclusa i l’Hospital General; i la professionalització del metge modern.
La conclusió dels autors emfasitza que l’increment de l’esperança de vida entre els nostres besavis i rebesavis va ser fruit d’un procés que, tot i esser lent, propicià un excedent de població que resultà alleugerit per les migracions a França i Sudamèrica de finals del XIX i principis del XX.
Bartomeu Orell i Villalonga, Doctor en Història i Màster en Comunicació (UIB)
Era un divendres. Un 25 de juliol. Feia poques hores que havíem acabat la darrera sessió del curs ‘Creació, comunicació i política’, impartit durant tota la setmana a l’edifici Sa Riera de la UIB. Un curset coordinat per Francesc M. Rotger i Sebastià Serra, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes. La ràdio començava a donar les primeres reaccions (indignades, aclaparades, sorpreses…) de periodistes, polítics, i tertulians de tota casta que opinaven sobre el comunicat que, poc abans, havia emès Jordi Pujol sobre l’existència a l’estranger d’uns diners familiars, sense regularitzar fiscalment. Sens dubte, era un d’aquells moments en què pren cos la connexió –que sempre hauria d’existir– entre el que es treballa a la universitat i el que es viu al món exterior (si és que ja ens hem resignat a admetre que la universitat i aqueix món pertanyen a realitats diferents).
Aquell capvespre, escoltant les notícies, recordava com el nom del Molt Honorable havia sortit en més d’una sessió d’aquest interessant seminari de la Universitat d’Estiu de la UIB com, per exemple, a ‘Xarxes i participació ciutadana en la política’ del periodista Julio César Herrero. Varen ser dies ben profitosos en els quals aprenguérem molt: que “el periodisme d’avui és fet per periodistes que no tenen temps d’escriure, per a lectors que no tenen temps per a llegir” (Matías Vallés). Que “és cert que hi ha menys periodistes, però més qualificats; la trista realitat és que sovint no els contracten perquè, precisament, estan massa qualificats” (Miquel Payeras). Que “a la porta del forn no deim: no entrin a comprar, el pa és dolent; però en canvi sí que ho feim comentant un article a la web d’un diari” (Llucia Ramis). O que “caduca abans un llibre al prestatge de la llibreria que un iogurt a la gelera” (Laura Borràs).
Que com record tots aquells detalls? Un quadern d’apunts estiuencs sempre és útil,… però el twitter del @cedocuib encara més.
Bartomeu Orell i Villalonga, Doctor en Història i Màster en Comunicació (UIB)
Les meves filles no ho entenen. Recentment, viatjant pels voltants de Madrid, visitàrem dos palaus reials que no són L’Almudaina (ni Marivent): Aranjuez i La Granja de Segòvia. No era dimecres ni dijous horabaixa, llàstima. Tampoc no som família nombrosa, ni tenen elles menys de cinc anyets, ni entren en altres condiciones que exigeix Patrimonio Nacional per tal d’accedir-hi de franc. No ho entenen, i això que els ho vaig intentar explicar como si jo fos ‘de la casta’: el manteniment d’aquest patrimoni històric és car (com hem vist a Berlín, París o Viena), hi hem de contribuir com a bons ciutadans que som (o volem ser), si això fos una república (com Alemanya, França o Àustria) seria per l’estil, etc… Això sí, pel fet d’esser estudiants, elles gaudiren d’una reducció en el preu de l’entrada.
No obstant això, les preguntes en veu alta d’un jove que també feia coa ressonaren just darrere noltros: “Però no sostenim ja tot això amb els nostres imposts? ¿per què he de pagar igual que aquests russos o aquells xinesos que davallen de l’autocar?”. Vaig sospesar fer una petita reflexió professoral sobre el perill de caure en la demagògia, però llegint el tauló d’anuncis de la taquilla vaig descobrir que fins i tot ‘ells’ (els Mr. Marshall del segle XXI) pagarien menys, amb el descompte de “tarifa d’agència” (“millor no li dic res aquí a l’amic, que ja està prou exaltat” vaig pensar). Ai, el turisme! Un altre tabú.
Tenir dues filles és un privilegi. O així m’ho deien els meus oncles i els meus veïnats que, en néixer na Maria i na Núria, em recordaven una expressió tradicional a Mallorca: “si tens filles, menjaràs coca” (si tens filles no et mancarà res, fins i tot quan siguis un vellet que hagi de fer nombres i més nombres amb la seva pensió de jubilació). Siguin nins o nines, la relació que neix amb aquestes petites criatures que criden a la porta de les nostres vides és tan intensa como difícil d’explicar.
Per això, conhorta llegir que Michelle i Barack Obama també pensaren en les seves pròpies filles (i vessaren alguna llagrimeta) quan s’assabentaren del segrest de 230 al·lotes per Boko Haram. Però mai no sabrem fins a quin punt aqueixes confessions d’alts mandataris mundials són sinceres o una impostura (‘postureig’ li diuen ara). Els retrats i les imatges que ens arriben d’Abukabar Shekau i els seus sequaços escarrufen emperò, no ens confonguem, no són exclusius del cor d’Àfrica. Relats esgarrifosos arriben ara de Nigèria, però fa 20 anys eren de Iugoslàvia, en fa 50 d’Indoxina, en fa 75 de la nostra guerra civil i en fa 100 de la Gran Guerra. No ho oblidem. Com deia Chesterton, “…que si som un dimoni? Som un home, i per això tenc dins mi tots els dimonis”.
Fa un mes i busques va acabar el Mundial de Brasil i moltes de veus s’han alçat de bell nou (com són!) per a qüestionar la seva celebració en un país emergent que, per ventura, necessita bastant més que un simple certamen futboler per tal d’aconseguir que el creixement econòmic que ens han venut doni pas a un autèntic desenvolupament social que corregeixi els desequilibris i faciliti una millor distribució de la riquesa nacional.
No tenc ni idea d’on se celebrarà el campionat del 2018, però sí el del 2022. Les denúncies d’Amnistia Internacional i de nombrosos reportatges periodístics –com aquesta dramàtica descripció que llegírem fa unes setmanes– ens donen a conèixer les nefastes condicions laborals dels treballadors estrangers que s’amaguen darrere dels luxosos hotels, ponts, autopistes, parcs, estacions de metro i gratacels que es construeixen a Catar.
En aquestes alçades, no crec que sigui tan difícil per als capitosts de la FIFA escollir un país model que pugui ser presentat com a referència mundial de concòrdia internacional i de respecte pels drets humans. Em diuen que per al Mundial del 2018 triaren Rússia (glubs!). Idò sí.
La màxima productora d’acer dels Estats Units és la U.S. Steel, corporació d’integració vertical fundada el 1901. Ja el 1911 el govern federal intentà rompre el seu control del mercat amb lleis antimonopoli, una tasca per afavorir la competència amb altres companyies que continuaren els presidents Truman i Kennedy.
JFK pressionà (1962) la U.S. Steel perquè aturàs una pujada de preus del acer inflacionària… i ho aconseguí, cosa que Marilyn Monroe agraí al president en el seu 45è aniversari (com podeu veure al cèlebre vídeo). Era el 19 de maig; uns mesos més tard, moria Marilyn, en un 5 d’agost. Tal dia com avui.
Diuen que som allò que menjam i de vegades diuen també que menjam, ens alimentam, a partir del que som, del que vivim. Sovint, els estereotips forjats al llarg de la història han fet possible que parlar de la ‘dieta mediterrània’, en un sentit tradicional, inclogui també la tomàtiga, la patata o el cacau, que ens arribaren d’Amèrica.
En l’antiga Roma no usaven salsa de tomàtiga o de soja sinó el cèlebre ‘garum’ (que en gran part s’importava de les illes Balears), i al Cid o al rei En Jaume no li agradava celebrar les seves victòries amb una truita de patates (senzillament perquè no n’hi havia, de patates).
Cinc segles no està gens malament –és cert que aquests productes ja estan integrats plenament en la nostra alimentació– però als historiadors (som així) ens agrada sempre recordar que aqueixa incorporació de la tomàtiga o de la patata va ser progressiva, popularitzada només fa… tan sols uns 200 o 300 anys (una misèria).
Com és lògic, la nostra cultura –i no sols la gastronòmica– és una ensalada d’ingredients mengívols gràcies a l’aportació de persones d’origen molt divers que ens enriqueixen diàriament (i aquí el significat de ‘mengívol’ va molt més enllà d’allò que pot aportar una ‘trattoria’ o un restaurant hindú). Quelcom que mai no hauríem d’oblidar.
Fa uns dies va morir el darrer supervivent dels 12 tripulants de l’Enola Gay, el B-29 que llençà la primera bomba atòmica (‘Little Boy’) sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima el 6 d’agost del 1945. L’urani enriquit equivalent a quinze mil tones de TNT provocà 150.000 morts en una àrea de 12 km2 que quedà arrasada i afectà mig milió de persones més.
“Enola Gay” -nom de la mare del pilot- és el títol d’una cançó d’OMD (Maniobres Orquestrals en l’Obscuritat) que el 1980 (coincidint amb la polèmica decisió de Margaret Thatcher de permetre l’estacionament de míssils nuclears nordamericans a Gran Bretanya) es demanava “Is Mother proud of Little Boy today?”. No. Ningú no pot sentir-se orgullós.
e s c o l t i v e i g 